Blog

Vista general sostre panificio Regio IX Insula X Pompeia Pompeii

La hierogàmia a Pompeia

La hierogàmia de Dionís i Ariadna: la reconstrucció d'una extraordinària volta pintada de Pompeia

Les excavacions de la Casa amb Forn (Regio IX, 10, 1) de Pompeia han permès recuperar centenars de fragments d’una espectacular volta pintada esfondrada durant l’erupció del Vesuvi de l’any 79 dC. Després d’un complex procés de restauració i reconstrucció, els especialistes han identificat una escena excepcional que representa la hierogàmia, o matrimoni sagrat, entre Dionís i Ariadna, un dels episodis més simbòlics de la mitologia clàssica.

Els treballs de restauració han consistit a netejar, consolidar i unir els nombrosos fragments de l’arrebossat pintat, reconstruint progressivament la curvatura original de la volta mitjançant un suport especialment dissenyat. La investigació continua oberta, ja que encara es conserven fragments que podrien completar la composició en el futur.

La decoració mostra el seguici dionisíac amb figures relacionades amb el culte a Dionís i simbolitza la transformació d’Ariadna en esposa immortal del déu, un tema vinculat al renaixement, la iniciació i la promesa d’una nova vida. La qualitat artística dels frescos confirma l’alt nivell dels tallers pictòrics pompeians durant les darreres dècades abans de la destrucció de la ciutat.

La composició del sostre, amb fons blanc, s’organitza sobre una planta rectangular (5 m nord-sud × 4,5 m est-oest) i una partició en franges amb edicles, desenvolupant-se al voltant d’un quadre central amb una escena mitològica. Als quatre angles hi havia representades les al·legories de les estacions de l’any, de les quals només es conserva la primavera. Aquesta figura femenina apareix coronada amb una garlanda de flors i vesteix un quitó curt de color verd, un himàtion groc i calçat de caça. Amb la mà dreta sosté un ram de flors, mentre que amb l’esquerra abraça una cérvola. Les estacions s’associaven a parelles divines, com Eros i Psique, que en aquest cas acompanyen la representació de la Primavera.

El perímetre de la volta estava decorat amb una rica successió de sanefes ornamentals interrompudes per edicles i organitzades en tres franges principals. La primera presentava motius de grotescos en tons blaus, amb crancs, cornucòpies, grius alats i cremadors d’encens. La segona alternava panells vermells i verds decorats amb esfinxs daurades, caps de Medusa i escenes de curses eqüestres modelades en relleu d’estuc. La tercera franja destacava per una gran garlanda vegetal suspsa entre canelobres daurats, adornada amb fruits, flors, petxines, dofins i una màscara teatral tràgica. A l’exterior, dues sanefes policromes emmarcaven la composició i delimitaven els espais dedicats a les al·legories de les estacions, mentre que la franja més externa estava decorada amb una successió de genis alats, figures humanes i canelobres.

La reconstrucció d’aquesta volta constitueix un dels exemples més destacats de la col·laboració entre arqueòlegs i restauradors, i permet comprendre millor tant les tècniques de la pintura romana com el profund significat religiós i simbòlic de la iconografia dionisíaca a Pompeia.

Informació provinent de Pompeiisites, e-Journal degli Scavi di Pompei | 2026.07

La hierogàmia a Pompeia Llegeix més »

Esquelet San Paolino Porta Stabia Pompeia Pompeii

Troben noves Víctimes de l’erupció de Pompeia

©pompeiisites

Descobreixen dues noves víctimes de l’erupció del Vesuvi fora de Porta Stabia a Pompeia

Les excavacions arqueològiques desenvolupades a la zona de San Paolino, a l’exterior de Porta Stabia, han permès identificar les restes de dues víctimes de l’erupció del Vesuvi de l’any 79 dC. La troballa aporta noves dades sobre els intents desesperats dels habitants de Pompeia per fugir de la ciutat durant les darreres hores de la catàstrofe.

Les restes van aparèixer a poca distància l’una de l’altra, però en nivells estratigràfics diferents, fet que indica que els dos individus van arribar a aquell punt en moments diferents de l’erupció. Aquest detall permet reconstruir amb més precisió les fases finals de la fugida dels pompeians.

Un jove amb caligae intentant escapar

La primera víctima correspon a un home jove, d’entre 18 i 20 anys, amb una alçada aproximada de 166 centímetres. Entre les restes es van localitzar els claus de ferro de les seves caligae, les característiques sandàlies utilitzades en època romana.

Els estudis indiquen que aquest individu havia aconseguit sobreviure a les primeres fases de l’erupció i que probablement va intentar abandonar la ciutat durant una breu pausa de l’activitat volcànica. Finalment va morir quan els corrents piroclàstics van assolir la zona durant el segon dia de l’erupció.

Un home protegit amb un morter de terracota

La segona víctima, un home d’uns 35 anys, ofereix una de les imatges més impactants dels darrers descobriments arqueològics de Pompeia. El seu esquelet va ser localitzat en posició fetal mentre sostenia un morter de terracota sobre el cap, probablement utilitzat com a protecció contra la intensa pluja de lapil·li.

Aquesta escena recorda directament el relat de Plini el Jove, que descriu com molts fugitius es cobrien el cap amb diferents objectes per protegir-se dels materials volcànics que queien del cel.

Entre els objectes associats a aquesta víctima es van recuperar una llàntia d’oli, que probablement utilitzava per orientar-se en la foscor provocada pels núvols de cendra, un anell de ferro i una petita bossa amb deu monedes de bronze.

Noves dades sobre la fugida dels habitants de Pompeia

La descoberta reforça la hipòtesi que nombrosos habitants van intentar abandonar Pompeia durant l’erupció, dirigint-se cap als accessos de la ciutat i les zones costaneres. Aquest fet podria explicar per què el nombre de víctimes documentades dins del nucli urbà és inferior al que es podria esperar per a una ciutat amb milers d’habitants.

A més, les restes aporten informació valuosa sobre les condicions extremes que van haver d’afrontar els supervivents: foscor gairebé absoluta, pluja constant de lapil·li i la progressiva arribada de les devastadores corrents piroclàstiques.

Una troballa excepcional per comprendre les últimes hores de Pompeia

Les primeres anàlisis arqueològiques i antropològiques permeten reconstruir amb gran detall els darrers moments d’aquestes dues persones. Més enllà del seu valor científic, la troballa ofereix un testimoni profundament humà de la tragèdia que va posar fi a la vida de la ciutat romana de Pompeia l’any 79 dC.

Les investigacions continuen i podrien aportar noves dades sobre les rutes d’evacuació i el comportament dels habitants durant una de les erupcions volcàniques més conegudes de la història.

Llegiu l’article científic complet a l’ e-Journal de PompeiiSites

Troben noves Víctimes de l’erupció de Pompeia Llegeix més »

L’ús del polybolos

Un estudi recent: From Pompeii to Rhodes, from Survey to Sources: The Use of Polybolos, Adriana Rossi, Silvia Bertacchi, Veronica Casadei, aporta noves proves sobre l’ús d’una avançada màquina d’artilleria a Pompeia: el polybolos, una ballesta repetitiva capaç de llançar dards de manera contínua. La recerca destaca la clara coincidència entre la descripció dels impactes feta per Filó de Bizanci (segle III aC) i unes marques arqueològiques molt concretes: cavitats quadrangulars alineades en corba, detectades durant les campanyes digitals del 2024.

Els models 3D generats han permès analitzar aquestes traces com a casos d’estudi dins del projecte interdisciplinari SCORPiò-NIDI (PRIN22), combinant arqueologia, enginyeria i estudis militars. Gràcies a aquest enfocament, els investigadors han pogut aproximar-se a la reconstrucció del funcionament de l’artilleria romana i dels seus principis tècnics.

Un dels aspectes més innovadors és la possibilitat de determinar el “mòdul dimensional” de l’arma —és a dir, les proporcions del polybolos— a partir de l’anàlisi balística digital. Aquesta metodologia obre noves vies per validar hipòtesis i reconstruir armes antigues amb gran precisió.

L’estudi també estableix connexions amb investigacions anteriors i proposa una base sòlida per a futurs treballs, amb l’objectiu de verificar definitivament l’ús del polybolos durant el setge de Pompeia. En aquest context, la relació històrica amb Rodes, centre destacat d’innovació militar a l’antiguitat, aporta un marc clau per entendre la possible introducció d’aquesta tecnologia.

El context històric únic de Pompeia—conquerida per les tropes romanes de Lucius Cornelius Sulla durant el setge de la ciutat l’any 89 aC, sepultada per la catastròfica erupció del Vesuvi l’any 79 dC, parcialment desenterrada i encara en excavació durant les primeres dècades del segle XX—garanteix l’autenticitat cronològica de les empremtes, objecte principal de l’estudi, localitzades al tram nord de les muralles fortificades.

Aquestes traces originals han sobreviscut de manera gairebé miraculosa a restauracions romanes, desastres naturals, els bombardejos de la Segona Guerra Mundial, processos d’erosió i intervencions del segle XX que no sempre van ser conscients del valor històric de les marques presents a les estructures defensives.

Més informació aquí

L’ús del polybolos Llegeix més »

Piscina Mirabilis Entrada Baiae Baia Napoli Italia

La Piscina Mirabilis

©míriamcolomer

La Piscina Mirabilis és una de les obres d’enginyeria hidràulica més impressionants del món romà. Situada prop de l’antiga Baiae, al municipi actual de Bacoli, aquesta enorme cisterna subterrània servia per emmagatzemar aigua destinada a la flota romana estacionada a Misenum, la base principal de la marina imperial al golf de Nàpols.

Construïda a finals del segle I aC, probablement durant el regnat de August, la Piscina Mirabilis formava part del gran sistema hidràulic de l’Aqua Augusta, també conegut com a aqüeducte del Serino. Aquest aqüeducte portava aigua des de les muntanyes de l’interior de Campània fins a diverses ciutats i instal·lacions militars de la regió.

La cisterna és famosa per les seves dimensions monumentals: fa aproximadament 70 metres de llarg, 25 metres d’ample i uns 15 metres d’alçada. L’interior està dividit per 48 pilars cruciformes que sostenen una sèrie de voltes de canó, creant un espai que recorda una gran basílica subterrània. Les parets estan revestides amb opus signinum, un morter impermeable utilitzat pels romans per evitar filtracions d’aigua.

Vídeo de la piscina mirabilis

©míriamcolomer

La funció principal de la Piscina Mirabilis era emmagatzemar enormes quantitats d’aigua potable per subministrar la flota romana de Misenum, que podia comptar amb milers de mariners i soldats. Des d’aquesta cisterna, l’aigua es distribuïa a través d’un sistema de canonades cap al port militar i altres instal·lacions.

Avui dia, la Piscina Mirabilis és considerada una de les cisternes romanes més grans i millor conservades del món. La seva arquitectura impressionant i l’efecte de les columnes alineades fan que sovint sigui comparada amb una catedral subterrània de l’enginyeria romana. Aquesta obra mostra fins a quin punt els romans dominaven les tècniques de construcció, l’organització de l’aigua i la planificació d’infraestructures a gran escala.

©míriamcolomer

El nom Piscina Mirabilis no és el nom romà original. En realitat, no sabem com l’anomenaven els romans. El nom actual es va començar a utilitzar entre els segles XVI i XVII, quan erudits, viatgers i antiquaris europeus van redescobrir moltes ruïnes de la zona de Baiae i Misenum.

Els visitants del Grand Tour —intel·lectuals, artistes i aristòcrates que viatjaven per Itàlia— quedaven impressionats per la dimensió monumental d’aquesta cisterna subterrània. L’espai, ple de pilars i voltes, recordava una gran basílica o catedral sota terra. Per això els antiquaris la van començar a descriure amb l’expressió llatina “piscina mirabilis”, és a dir, “cisterna meravellosa” o “piscina admirable”.

La Piscina Mirabilis Llegeix més »

la brutícia a les termes pompeianes

Un equip d’investigadors alemanys publicat a la revista Proceedings of the National Academy of Sciences (PNAS) ha utilitzat la composició química precisa dels dipòsits de carbonat de calci del sistema d’aigua de la Pompeia romana per reconstruir la història de les fonts d’aigua utilitzades per la ciutat antiga.

Entre les restes de Pompeia hi ha complexos termals extraordinàriament ben conservats, que mostren fins a quin punt aquestes instal·lacions eren luxoses i sofisticades en la societat romana. A la ciutat hi havia tres grans banys públics: els Banys Republicanos, els Banys Estabians i els Banys del Fòrum. Tanmateix, Pompeia no disposava d’una bona font natural d’aigua dolça, de manera que mantenir els banys proveïts no era gens fàcil.

Abans del segle I dC (Pompeia fou fundada el 600 aC), l’aigua provenia de pous i de la recollida d’aigua de pluja en cisternes. Alguns pous arribaven als 40 metres de profunditat, amb el nivell freàtic situat entre 20 i 37 metres sota la superfície. L’aigua havia de ser elevada mitjançant màquines accionades manualment, i tot i així no era apta per al consum humà.

Cap al canvi d’era es va construir un aqüeducte, l’Aqua Augusta, que portava aigua de fonts naturals situades a 30–40 km de distància. Aquesta solució era molt més fiable i convenient, i proporcionava també aigua potable. A partir d’aquest moment, els pous es van abandonar i els Banys Republicanos van deixar d’utilitzar-se.

Es va construir el Castellum Aquae al nord, prop de la Porta del Vesuvi i a la part més alta de la ciutat. Aquest distribuïa l’aigua per tota la ciutat a través d’una red de torres d’aigua.

Com totes les aigües naturals, aquestes fonts contenien minerals dissolts que tendien a formar dipòsits de carbonat de calci. Aquesta calç s’ha conservat als pous, a l’aqüeducte i als banys, i constitueix avui un registre continu de l’origen i la qualitat de l’aigua durant gairebé tres segles. El material no és escàs: les crostes de carbonat a les parets dels pous i dels dipòsits arriben fins als 3 cm de gruix. Els investigadors també han pogut analitzar mostres de les piscines dels banys i dels dispositius de bronze utilitzats per escalfar l’aigua.

Els investigadors veuen un indici de contaminació de l’aigua del bany amb residus humans (com suor i orina) i d’activitat microbiana a les Termes Republicanes. L’aigua no es renovava regularment, probablement no més d’un cop al dia. Tenint en compte les dificultats per extreure l’aigua dels pous profunds, és comprensible… però tot i així fa pensar que no devia ser gaire agradable banyar-s’hi a última hora del dia. Per això sembla evident que les classes socials altes anaven a les termes al matí per aprofitar que l’aigua a aquella hora encara era neta.

Les signatures isotòpiques dels Banys Estabians són similars a les dels Banys Republicans en les parts més antigues de la xarxa, també alimentades per pous. En canvi, les zones més modernes mostren clarament el subministrament de l’aqüeducte. Aquesta innovació devia fer els banys molt més higiènics, ja que permetia canviar l’aigua amb més freqüència.

Tot això s’ha pogut saber gràcies a la calç antiga present a les termes pompeianes. Vist així, gairebé és d’agrair que els romans no sentissin la necessitat de desincrustar els seus banys!

Tot l’article d’investigació aquí

la brutícia a les termes pompeianes Llegeix més »

RTI Sistema Mur Inscripcions Teatre gran Via Stabiana Pompeia

descobertes noves inscripcions

Descobertes a Pompeia gairebé vuitanta inscripcions amb missatges d’amor, insults i consignes

Un equip d’arqueòlegs ha descobert prop de vuitanta noves inscripcions als corredors dels teatres de Pompeia, amb declaracions d’amor, insults, burles i consignes deixades pels espectadors fa gairebé dos mil anys. Els gravats, invisibles fins ara a simple vista, han pogut ser identificats gràcies a l’ús de tecnologia fotogràfica avançada.

Les inscripcions es troben en un mur excavat ja al segle XVIII, al barri teatral de la ciutat, en un passadís molt concorregut que connectava el Teatre Gran amb la Via Stabiana. Mitjançant la tècnica RTI (Reflectance Transformation Imaging), els investigadors han pogut revelar textos molt erosionats pel pas del temps, ampliant el corpus conegut fins a unes 300 inscripcions en aquest mateix espai.

Els missatges reflecteixen la vida emocional i social dels pompeians: peticions d’amor a Venus, comiats escrits amb pressa, insults entre coneguts, bromes i comentaris sarcàstics. Tot plegat converteix aquest corredor en una mena de mur d’expressió pública, comparable a una xarxa social antiga, on la gent deixava constància dels seus sentiments i opinions.

Entre els exemples que s’han pogut llegir hi ha:

“Tinc pressa. Adéu, estimada Sava, assegura’t d’estimar-me.”
Un missatge d’una esclava anomenada Methe, que declara el seu amor per Chrestus i demana a la deessa Venus que els sigui favorable.
Un text incomplet que diu “Erato estima…”, on la resta del nom s’ha perdut.
Un insult burlesc contra una persona anomenada Miccio.

A més dels textos, també s’ha descobert un dibuix d’un combat entre gladiadors, probablement fet per algú que havia assistit a un espectacle al teatre proper.

El projecte, “Bruits de couloir” desenvolupat en col·laboració amb el Parc Arqueològic de Pompeia, demostra que encara avui és possible descobrir nova informació en zones excavades fa segles. Per preservar aquest patrimoni fràgil, els responsables proposen protegir l’espai amb una coberta permanent i integrar les inscripcions en models digitals tridimensionals accessibles tant per a investigadors com per al públic general.

Més al Butlletí de Pompeiisites

descobertes noves inscripcions Llegeix més »

dieta sorprenent dels esclaus pompeians

Les excavacions recents a l’antiga ciutat romana de Pompeia han revelat que alguns esclaus, malgrat ser considerats simples «eines que parlen»!, rebien una millor alimentació que les persones corrents, ha confirmat el Ministeri de Cultura d’Itàlia.

Les proves obtingudes d’una gran vil·la a Civita Giuliana, una zona al nord, van mostrar “conserves excepcionals”: una àmfora contenia uns 10 kg de faves decorticades i carbonitzades, possiblement barrejades amb greix per afavorir la conservació, gerres d’àmfora amb fesols, un bol amb fruites carbonitzades – peres, pomes… – i alguns pinyols de préssec— dipositats ordenadament i recoberts de cendra orgànica, indicant tècniques de conserva, trobats al primer pis d’un espai de servents

Això contrasta clarament amb les condicions de vida dels esclaus a la planta baixa: cel·les de 16 metres quadrats infestades de rates.

Els arqueòlegs creuen que aquesta nutrició era una estratègia deliberada per mantenir la productivitat dels esclaus.

El ministeri va subratllar amb ironia: «Així doncs, podria passar que els esclaus de les vil·les al voltant de Pompeia estiguessin millor alimentats que molts ciutadans formalment lliures, les famílies dels quals no tenien el mínim per viure i, per tant, es veiessin obligades a demanar almoina a les personalitats de la ciutat.»

dieta sorprenent dels esclaus pompeians Llegeix més »

es confirma data d’erupció del vesuvi: 24 agost 79 dC

Noves anàlisis confirmen que l’erupció del Vesuvi que va destruir Pompeia va tenir lloc realment el 24 d’agost de l’any 79.
Durant dècades, arqueòlegs i filòlegs van debatre si la tragèdia de Pompeia havia ocorregut en ple estiu o bé ja entrat la tardor romana. Però un congrés internacional acaba de tancar la discussió: la lectura original de Plini el Jove era correcta. Les proves que suggerien octubre o novembre queden ara reduïdes a errors medievals i a males interpretacions modernes.

Durant anys, la reconstrucció de l’erupció del Vesuvi es va basar en un testimoni excepcional: Plini el Jove. Les seves cartes a l’historiador Tàcit, escrites dècades després de la tragèdia, esmenten explícitament nonum kalendas septembres, el 24 d’agost. Aquella lectura, gairebé ritual en la historiografia romana, es considerava sòlida fins que el propi registre arqueològic va començar a sembrar dubtes.

Les fruites carbonitzades de tardor, els grafits aparentment escrits després de l’estiu o les peces de llana trobades en víctimes semblaven contradir la versió de Plini. A poc a poc, va sorgir un corrent que proposava setembre, octubre i fins i tot novembre com a dates alternatives. L’erupció que havia congelat Pompeia en un instant perfecte es convertia, de sobte, en un trencaclosques cronològic.

El mes passat, a Boscoreale —a pocs quilòmetres de Pompeia—, filòlegs, arqueòlegs, geòlegs i especialistes en paleoclima es van reunir per a una tasca aparentment senzilla: tornar a l’origen del debat. El que van trobar va ser un embolic d’errors acumulats al llarg de segles.

Els manuscrits medievals van transmetre l’obra de Plini amb modificacions i confusions introduïdes per copistes que no dominaven el sistema romà de datació. Algunes edicions impreses del segle XV van amplificar aquelles distorsions. Així va sorgir la idea d’una tardor avançada.

Però quan els experts van revisar els còdexs més fiables, les coincidències van ser contundents: la lectura original continua essent el 24 d’agost. L’arqueòloga Helga Di Giuseppe ho va resumir amb un argument difícil de rebatre: “És molt improbable que Plini el Jove s’equivoqués i, en qualsevol cas, ningú no ho ha pogut demostrar”.

Les fruites tardorals que durant anys havien servit com a munició per a la hipòtesi d’octubre van resultar no ser concloents. Les condicions de conservació a Pompeia poden alterar l’aparença o l’estacionalitat aparent dels aliments carbonitzats.

El cèlebre grafit fet amb carbó, que semblava datar-se a l’octubre, tampoc no resisteix un anàlisi precís: podria haver estat escrit setmanes abans de l’erupció, i la seva datació depèn del context estratigràfic, no només del propi grafit.

Fins i tot els vestits de llana citats en estudis recents han estat reavaluats. La tardor romana del segle I no coincideix amb l’actual. Les oscil·lacions orbitals i la percepció climàtica de l’època feien que l’“estació freda” pogués començar a l’agost o estendre’s fins al novembre. Un detall que desplaça el debat lluny del meteorològic i l’acosta al textual i estratigràfic.

es confirma data d’erupció del vesuvi: 24 agost 79 dC Llegeix més »

La veritat darrere del mite de la suor dels gladiadors: ni afrodisíac ni romà

És un dels “fets curiosos” més repetits avui dia sobre el món romà: que les dones de l’elit compraven la suor dels gladiadors com a afrodisíac. Ho trobem en llistes virals, llibres de divulgació, programes de televisió i fins i tot en visites guiades a Pompeia. Però, ¿què hi ha de cert en aquesta afirmació tan sorprenent?

La resposta, segons la recerca de Maxwell Paule (Earlham College), és rotundament clara: no hi ha cap prova antiga que els romans recollissin o compressin suor de gladiador, i molt menys que la consideressin un afrodisíac. El mite és modern i no apareix en cap font clàssica.

D’on surt, doncs, aquesta idea?

El mite és una fusió poc acurada de tres fets que, si es presenten junts i sense context, poden fer pensar en una pràctica que mai no va existir:

Els atletes grecs es cobrien d’oli abans d’entrenar-se i després es rascaven la pell amb una estrígil.
La barreja d’oli, suor i brutícia —el gloios o rhypos— es recollia i es venia amb finalitats medicinals, no eròtiques.
Els gladiadors gaudien d’una fama i d’un atractiu sexual enormes.
Textos i inscripcions els retraten com a objecte de desig, especialment per part de dones de classe alta.
Els recipients decorats amb gladiadors eren populars a l’Imperi romà.
Alguns d’aquests petits pots podien contenir perfums o ungüents.

Aquests tres elements són reals. Però unir-los de manera acrítica és el que genera la fantasia moderna.

El que ens diuen realment les fonts antigues

Quan examinem el que diuen realment Plini, Galè, Dioscòrides o els textos epigràfics, la imatge és molt diferent:

Plini qualifica la recol·lecció de gloios com una pràctica repugnant i pròpia dels grecs, no dels romans.
Cap autor antic parla de recollir o vendre gloios de gladiadors.
Cap ús conegut del gloios és afrodisíac: només el trobem en remeis mèdics (inflamacions, lesions, afeccions ginecològiques).
Quan les fonts esmenten fluids gladiatoris, parlen de sang, no de suor, i en contextos medico-màgics o terapèutics (tractament de l’epilèpsia o rituals de purificació discutibles).

Fins i tot els casos que semblen més “picants”, com el relat de Faustina banyada en sang de gladiador, no tenen res a veure amb afrodisíacs, sinó amb rituals simbòlics o llegendes morals.

Si és fals, per què és tan popular?

Perquè és un bon relat: evoca erotisme, exotisme, morbositat i un contacte físic prohibitiu amb cossos forts i desitjats. A més, emergeix en un moment específic.

La investigació mostra que el mite no apareix abans dels anys 2000. Tot apunta a:

Una interpretació massa lliure d’un text de l’historiador R. J. Forbes (1965), que va barrejar atletes i gladiadors.
La difusió massiva posterior al film Gladiator (2000).
Un article de Sports Illustrated (2001), que per primera vegada afirma que la suor dels gladiadors s’emprava com a afrodisíac.

Conclusió: un mite modern amb aroma antic

El mite de la suor afrodisíaca és un exemple perfecte de com funcionen les pseudo-veritats històriques: parteixen d’un nucli real, el deformen, hi afegeixen imaginació i el vesteixen amb una aparença de versemblança. Però la història antiga, si la llegim amb atenció, és molt més complexa —i sovint molt més interessant— que les simplificacions virals.

A l’antiguitat no hi ha cap prova que la suor dels gladiadors fos recollida, venuda o usada com a afrodisíac.
És una creació contemporània, hereva de la fascinació moderna pels gladiadors i d’unes poques lectures mal enteses.

La veritat darrere del mite de la suor dels gladiadors: ni afrodisíac ni romà Llegeix més »

Hi havia dones gladiadores?

Existiren realment dones gladiadores a l’antiga Roma?

Diverses proves —textos antics, inscripcions i algunes representacions artístiques— indiquen que sí que hi va haver gladiadores, però eren extremadament estranyes.

L’evidència és escassa, només una dotzena de textos i molt pocs objectes arqueològics. A més, fonts històriques expliquen que el Senat romà va aprovar lleis (A.D. 11, 19 i 200) que prohibien a dones lliures o de classe alta lluitar, fet que mostra que aquestes pràctiques existien però es volien limitar.

Qui eren aquestes dones?

Probablement, igual que la majoria d’homes gladiadors, moltes gladiadores eren esclaves, sovint condemnades per delictes o per deutes.
També hi podia haver dones lliures endeutades que es venien a un ludus (escola de gladiadors).
Algunes fonts, però, citen dones de classes altes que van decidir lluitar en espectacles, especialment durant el regnat de Neró.

Com lluitaven?

No se’n sap gaire, però:

Algunes representacions mostren dones amb armes i escuts, vestides de manera similar als gladiadors d’estil provocator o thraex.
Sovint apareixen sense casc, possiblement perquè el públic pogués veure’ls la cara.
Els combats no solien acabar amb la mort, especialment en el cas de dones; no existeix cap làpida coneguda de gladiadora.
Un relleu famós de Halicarnàs representa les gladiadores Amazon i Achillia, que lluiten i són “alliberades mentre encara estan dempeus”.

Com se seleccionaven?

Les fonts indiquen dos criteris principals:

Atractiu físic: segons Nicolau de Damasc, sovint es triaven “les més belles”, sobretot en espectacles patrocinats per emperadors.
Condició física: alguns investigadors remarquen que calia una mínima aptitud per lluitar, ja que l’objectiu era entretenir, no pas morir.

Aquestes actuacions eren probablement espectacles exclusius i costosos, organitzats en ocasions especials.

Resumint:

Les gladiadores existiren, però:

eren molt minoritàries,
apareixien sobretot en espectacles excepcionals,
i la seva imatge sovint es relacionava amb l’exotisme, l’atractiu i la curiositat més que no pas amb la guerra real.

De Owen Jarus, Were there female gladiators in ancient Rome?

Hi havia dones gladiadores? Llegeix més »