CASA DE L’EFEB
REGIO
I.7.10 I.7.11 I.7.12 i.7.19
Casa dell’Efebo or Domus P. Cornelius Tages. Excavada el 1912 i el 1925
©míriamcolomer
L'estàtua de l'efeb
La casa rep aquest nom perquè al passadís entre l’atri i el tablinum s’hi va trobar una estàtua de bronze d’un efeb utilitzat com a portalàmpades per il·luminar el triclini. Medeix 150 cm d’alt, muntat sobre una base rodona de bronze i aquesta sobre una base rodona de marbre. Data entre 20 i 10 aC. Actualment es troba al Museu Arqueològic Nacional de Nàpols.
Ephebus, efeb o efebus era el nom que s’aplicava als joves atenencs quan arribaven a l’edat de 18 anys i durava fins als 20 anys en què esdevenien homes i eren admesos amb tots els drets i deures dels ciutadans, excepte aquells que, per llei, no es podien exercir fins a edat més avançada.
L’estàtua de la casa representa concretament un jove portador d’una làmpada. Excepcionalment conservada, l’estàtua de bronze, coure i vidre fou descoberta el 1925.
Modelada a l’estil de les primeres estàtues gregues, el jove sosté uns circells que probablement servien de canelobres. L’escultura fou restaurada els anys 90 a Florència. El tractament va descobrir que els ulls i els mugrons estaven fets de coure i les còrnees dels ulls, per ser més realistes, estaven fetes amb pasta de vidre blanc, tallat per posar-hi els iris (no perduts) de diferent color. (Tècnica semblant a l’Apol·lo de la Casa de Julius Polybius, a la del Citarist i també a la del Jove Bacus de la Casa de Fabius Rufus). Més que estàtues, doncs, eren mobiliari de la casa que servia per subjectar làmpades o safates.
Casa de l’Efeb a Pompeia: un habitatge de comerciants de classe mitjana
La Casa de l’Efeb era un habitatge típic de comerciants de classe mitjana que es van enriquir a finals del segle I dC gràcies al comerç. La casa és fruit de l’agregació de diverses estances i destaca per una organització centrada en el jardí interior, al voltant del qual es distribueixen els espais més luxosos. Es creu que la propietat pertanyia a Publius Cornelius Tages, un comerciant de vins, ja que el seu nom apareix en inscripcions electorals properes i en àmfores trobades a l’interior de l’habitatge.
Elements singulars
Amb una superfície aproximada de 650 metres quadrats, la casa es trobava en procés de restauració en el moment de l’erupció del Vesuvi. Aquest fet s’evidencia per la manca d’utensilis de cuina, la presència d’un llit en un espai inadequat i decoracions incompletes del quart estil pompeià.
Les primeres excavacions es van dur a terme el 1912, amb una segona fase entre març i setembre de 1925, que es va prolongar fins al 1927. L’edifici va ser localitzat a uns tres metres de profunditat respecte al nivell de circulació antic, i les investigacions inicials es van iniciar mitjançant un túnel excavat des de la casa del sacerdot Amando.
Un dels elements més singulars és el gran triclini amb vistes al porxo, que conserva una espectacular decoració al paviment: una caixa central d’opus sectile amb incrustacions de marbre que representen flors de rosa i lotus, un disseny únic dins del paisatge arqueològic de Pompeia.
Al jardí s’hi troba una petita capella dedicada al culte domèstic, decorada amb una pintura de grans dimensions que representa Mart i Venus. Diverses estàtues que originàriament decoraven aquest espai van ser traslladades a altres habitacions en el moment de l’erupció per protegir-les de possibles danys durant les restauracions en curs.
Casa I.7.10 l'original
Entrada a la primera casa (a)
La porta d’entrada conserva el calc de la porta, tancada amb un pal fixat al terra. Aquesta entrada ha estat bloquejada des que es va excavar originalment.
Cubiculum sud (c)
Detall d’ocell i vas.
Exedra o tablinum (d)
Aquí s’hi van trobar quatre estàtues “placentarius” dins d’una capsa carbonitzada.
El nom amb el qual es coneixen aquests quatre bronzes, els Placentarii, es deuen a Maiuri. L’arqueòleg els va posar aquest nom perquè veia aquest grup estatuari com quatre venedors de pastisseria. En llatí, hi ha una mena de pastisseria anomenada placentae. Aquesta idea li va venir a Maiuri des de l’experiència personal a Nàpols on és habitual trobar venedors ambulants que transporten les seves safates.
Cada estatueta (figuretes de 20 cm) s’alça sobre una base rectangular. A part d’alguns detalls, els quatre tenen característiques físiques esperpèntiques similars: són vells, encorbats, gairebé cossos esquelètics. Aquesta primesa és subratllada per la columna vertebral exageradament visible, per la caixa toràcica i per la seva espatlla que sobresurt. El seu rostre també mostra característiques grotesques. De fet, les seves orelles, la seva boca, els seus nassos, els seus ulls i celles són tots, en diferents graus, modificats de la realitat. Els seus caps, lleugerament alçats cap al cel, mostren caps calbs, barbes punxegudes i galtes enfonsades. Sembla que criden amb la boca ben oberta. La seva mà llire s’està agafant per la gola, mentre que a l’altra hi porten la safata.
Maiuri va escriure que mostren una «nuesa obscena, a causa de la seva forma excessiva i flàccida i els fal·lus pengen fins als genolls. L’efecte general de les característiques dels bronzes és de caràcter grotesc, degut a la seva primesa, xiscles i fal·lus de grans dimensions. No obstant això, presenten un cert verisme, sobretot per la forma detallada dels músculs i algun altre tret físic.»
El fet que es trobessin dins una capsa carbonitzada demostra el gran valor d’aquestes estatuetes, així com de les safates de plata que sostenen.
Segons Sylvain Vanesse, Between Street Vendors, Singing Slaves, and Envy, de la Universitat de Liège, sembla que les faccions tan grotesques, l’expressió d’autoofec a la gola i la primesa té a veure amb la representació de l’enveja a l’antiguitat i el seu caràcter de protecció, apotropaic. I el fal·lus gegant és, com sempre, també, un altre element apotropaic.
Casa I.7.11
Dibuix de la reconstrucció suggerida de façana, 1927 .
Segons NdS (Notizie degli Scavi di Antichità), es mostra la inscripció, en vermell esvaït, a la dreta de l’entrada 10.
P P P II VIR O V F D R P
P. Paquius Proculos duumvir oro vos faciatis dignum rei publicae
És un altre programa de la sèrie, molt nombrós en aquesta illa i a les cases adjacents, demanant el vot per a duumvir a P. Paquius Proculus.
Atri (g)
Triclini (p)
El mosaic del triclini és únic i excepcional ja que està realitzat amb marbre i vidre de colors procedent de l’àrea del Mediterrani (opus sectile)
Detall mènada i fresc paret oriental del triclini representant Helena i Menelau
Larari situat a la paret oest del triclini (o)
Segons George K. Boyce, en una estança molt estreta situada a l’angle nord-oest del peristil i a ponent del triclini hi havia un larari. La fornícula, d’arc senzill, presenta una decoració minimalista: una franja fosca en ressegueix el contorn, destacant-la sobre el blanc del mur que l’envolta. A la paret inferior de la fornícula hi ha pintades dues serps, una a cada costat, amb els caps a l’alçada del paviment de la mateixa fornícula. Boyce assenyala que aquestes serps orienten els caps cap a la fornícula, com si rebessin les ofrenes dipositades en aquest espai, i no pas les del braser encès situat a sota.
La serp de l’esquerra és més gran i presenta cresta i barba de color vermell, mentre que la de la dreta és més petita i no mostra ni cresta ni barba. Entre ambdues serps, just sota la fornícula, hi ha representat un altar en flames en forma de braser metàl·lic, damunt del qual es disposen uns ous. El fons de l’escena està decorat amb elements vegetals, i als laterals hi apareixen canelobres estilitzats amb garlandes que emmarquen la composició.
Exedra (n)
Cubiculum (l)
Alguns frescos.
©míriamcolomer
Cubiculum (j)
Els atributs de Minerva / Atena es troben representats al plafó central de la paret nord. Minerva sol representar-se amb la seva armadura completa, el casc i sostenint una llança.
Els animals sagrats per a Minerva són el mussol (representava la seva saviesa i també evidenciava la seva relació amb la deessa grega Atenea) i el gall. Les plantes sagrades per a Minerva eren les moreres, les oliveres i els verns.
Cubiculum a l'oest de l'atri (h)
©míriamcolomer
Casa I.7.12
Fresc situat al pòrtic, al costat d'un altar domèstic (u)
Mart i Venus amb un cupid que sosté sobre d’ells una espècie d’ombrel·la. Un arbre forma part del santuari rural. Al fons, hi ha paisatges de muntanya.
Segons Jashemski, el gran pilar situat a l’extrem oest de la part inferior del pòrtic, camuflat per una gran pintura de Mart i Venus, era en realitat un castellum aquae que havia inserit a la part superior un embassament (revestit amb opus signinum) d’una capacitat de tres metres cúbics. L’aigua recollida del sostre del triclini i el pòrtic proporcionaven l’aigua de les fonts. L’alçat possibilitava els dolls. La construcció del castellum aquae obstaculitza la visió del bell larari, un dels més ben conservats de Pompeia.
Sistema d’aigua amb canonades i torre d’aigua (castellum aquae) on posteriorment s’hi va pintar el fresc de Mart i Venus.
Fins i tot l’aigua que vessava de la font era drenada cap al carrer, per tal que el públic en general observés l’ús excessiu d’aigua i per tant, la riquesa dels propietaris. Les necessitats d’aigua d’utilitat encara eren satisfetes per la cisterna, per tant, l’aigua canalitzada, era exclusivament per a la visualització i status.
(CONSPICUOUS CONSUMPTION IN ROMAN DOMESTIC SPACE, HOUSE OF THE FAUN, POMPEII, Inandi Maree, Pretoria, 2018)
Jardí i triclini d'estiu (x,w)
El jardí estava ocupat per un gran triclini decorat amb extraordinàries escenes nilòtiques. Al centre hi havia una font i a la paret, decorada amb una escena de caça, hi presidia un larari per al culte familiar.
Les escenes nilòtiques interactuen amb l’espai físic (un canal d’aigua real), integrant els comensals en la representació i convertint-los simbòlicament en participants de l’escena.
El triclinium d’estiu, sota una pèrgola aguantada per quatre columnes amb estucat, encara manté els frescos de les parets interiors del llit del triclini. Hi trobem pintures amb paisatges nilòtics i elements que es refereixen al món egípciac. El tema principal inclou una estàtua de la deïtat Isis-Fortuna en una aedicula que camina al costat d’un petit obelisc. També hi trobem pantans del Nil, amb peces de paisatges emergent de l’aigua, figures de pigmeus anant a treballar, animals, plantes, una estàtua del brau Apis, una escena eròtica de “symplegma” (posició sexual unusual) entre dos amants nus davant un home i dues dones que estan mirant, una d’elles tocant un instrument de doble llengüeta.
Paret al costat del larari amb escena de caça.
Cuina i latrina (s)
Casa I.7.19
Excavada el 1912 i el 1925 fins al 1927. Connectada a les cases I.7.10, I.7.11 i I.7.12.
Plànol casa
Atri (j)
Atri amb impluvium al centre i tablinum a l’est.
Tablinum (f)
A la paret nord hi ha el fresc d’Afrodita i Ares i al sud una representació d’Hilas i les nimfes.
Cubiculum al sud-oest de l'atri (b)
El sòcol era de color negre i estava format per un pedestal sobre el qual s’alçaven diversos plafons decoratius. A la zona central del mur predominaven els plafons blancs emmarcats amb una sanefa vermella.
El paviment de l’estança era de cocciopesto. El llindar es distingia per un motiu en forma de xarxa elaborat amb tessel·les blanques disposades en quadrats envoltats de tessel·les negres. En canvi, l’avantsala i l’alcova presentaven una decoració composta per petits punts de pedra blanca alineats de manera regular.
Cubiculum al nord del passadís (i)
Cubiculum amb finestra circular al sostre que il·luminava l’habitació des del pati posterior. L’única de les tres pintures que encara es poden llegir és la de la paret nord, sobre fons negre, que mostra Helena i Paris, i que es troba al mig d’un gran panell rosa. Els panells de les cantonades són negres.
En aquesta escena d’inspiració clàssica, Helena apareix asseguda amb els peus recolzats sobre un tamboret. Porta els cabells daurats i cobreix el seu cos amb un ampli mantell, mentre mostra parcialment el rostre i els pits al jove Paris, en una actitud de seducció i intimitat.
Paris és representat dret davant d’ella, vestit amb un barret frigi, una exomis —la túnica curta característica del món grec— i canyelleres. A les mans sosté dues llances, atributs que reforcen la seva condició heroica i guerrera. La seva mirada es dirigeix intensament cap a Helena, establint una relació visual que accentua la tensió emocional de l’escena.
Referència bibliogràfica: Notizie degli Scavi di Antichità, 1929, pàgines 366–367, figura 6.
Cuina (k)
Petita estança situada al costat nord del corredor, amb dues portes: una que comunica amb la zona del jardí i l’altra amb la cuina.
Peristil (m)
Des del pòrtic nord del jardí-peristil s’obre una vista cap a l’est. A l’esquerra hi ha les escales d’accés als àmbits I.7.10/11/12, mentre que la paret del fons està decorada amb pintures que representen un jardí, enriquides amb elegants garlandes.
Exedra (l)
Cubiculum (n)
Grillet d’esclau de ferro amb doble anell trobat a la casa. Segle I dC. Exhibició a l’exposició titulada – “L’altra Pompei, vite comuni all’ombra del Vesuvio”, 2025