casa dels vettii
REGIO VI.15.1
Primeres excavacions: 1894-1895 Bombardejada el 1943.
©míriamcolomer
Dibuixos en alçat de la Casa dels Vettii
Dibuixos de l’alçat de la casa i entrada de la casa, a l’esquerra.
Els propietaris van col·locar uns bol·lards (pilones) al llarg del mur lateral perquè les carretes que circulaven pel carrer no els malmetessin les façanes de la casa.
Qui eren els Vettii?
La Casa dels Vettii a Pompeia va ser una remodelació d’una casa més antiga i reformada en el quart estil pictòric. Els seus propietaris eren A. Vetiius Restituts i A. Vettius Conviva, els germans Vettii, esclaus alliberats ostentosos i dèspotes. Certifica la propietat d’aquesta casa tant un segell/anell trobat, com el grafit de l’entrada: Vetti Conviva, Augustalis, (fac) (CIL IV 3509) (A. Vettius) Restitutus rog(at (Els Vetti Conviva van demanar una restitució)
La casa dels Vettii exemplifica el període imperial. El tercer i quart estil de pintura apareixen en aquesta època en què el gust pels efectes escènics, la utilització profusa del color i la decoració simbolitzen la prosperitat d’uns comerciants preocupats bàsicament per l’ostentació i el luxe. La desaparició progressiva del tablinium com a peça tancada, que a la casa dels Vettii desapareix completament, fa que aquestes distorsions en l’ordenació dels espais supleixin, d’alguna manera, la seva funció subtil inicial, tornant a controlar les visions de l’interior.
La casa dels Vettii, la del Poeta Tràgic i moltes més estaven en plena reconstrucció quan les pedres i la lava del Vesuvi, els mateixos materials que havien servit per a construir la ciutat, van sepultar Pompeia.
J. R. Clarke (Les cases de la Itàlia romana, 1991), assenyala específicament, en referència a la casa augustalis dels Conviva, que el seu nom apareix com a tal, en una tauleta trobada a la casa del banquer Caecilius Iucundus.
Es teoritza que els germans Vettii van fer fortuna com a venedors de vins i van poder comprar l’estatus d’elit dels aristòcrates de naixement lliure. Es van convertir en lliberts.
Dos Priapus, a l'entrada i al peristil de la Casa dels Vettii
Al vestíbul de la casa hi trobem un Priapus amb barba. Aquest sembla suggerir que la bona salut i la bona sort valen el seu pes en or. Era el deu romà de la fertilitat i se’l situava a l’entrada de la casa com a element apotropaic i també com a símbol d’ostentació.
Fill de Dionisi i Afrodita, Príapus va ser maleït per Hera, la reina dels déus, com a mitjà de venjança a causa del Judici de Paris. Hera va perdre aquest concurs de bellesa contra Afrodita i es diu que va ser un dels esdeveniments precipitants de la guerra de Troia. A l’úter, Priap va ser maleït amb un penis gran i amb impotència. No obstant això, va ser venerat com una deïtat menor, especialment pels romans rurals, que el veien com el guardià del bestiar, les plantes i els jardins, així com el patró dels marins mercants.
Hi ha un altre Príapus al peristil, avui resituat en aquest espai d’on provenia. L’estil d’aquest segon Priapus s’adiu molt amb l’estil grec clàssic tardà. És una escultura de marbre de bona qualitat i, en lloc de mostrar signes de rusticitat, està net, afaitat i porta els cabells curts.
Així doncs, tenim dos Priapus a la vista de la Salutatio Matutina que oferia l’amo als seus clients. Aquesta tradició obligava el client a matinar per passar per casa del seu patró, saludar-lo i rebre menjar, diners o algun regal. La sportula[a] era el lloc per fer aquesta cerimònia. El client es posava a disposició del que li pogués encomanar el patró; per exemple, acompanyar-lo a un acte públic, en què li donaria suport. El protocol manava que en la salutatio matutina el patró retornava la salutació dient en veu alta el nom del client com a mostra de confiança.
La salutatio matutina a casa els Vettii
Quan un patró tenia més d’un client, l’ordre de la salutatio venia donada pel rang dels clients: primer els pretors, després els tribuns, després els equites, tot seguit els homes lliures i finalment els lliberts. Oblidar-se del tractament de respecte cap al patró (el títol de dominus), podia donar lloc a ser acomiadat sense rebre res a canvi. Era important anar vestit adequadament, amb la toga, i si era tan pobre que no la podia adquirir, s’havia d’esperar fora fins que un dels criats li’n prestava una de l’amo. Segons el nombre de clients, la salutatio podia allargar-se fins a l’hora secunda o tertia. Si el patró deixava de seguir el ritual, sense atendre les queixes i peticions dels seus clients, acabava perdent la bona reputació. Les dones no participaven en la salutatio excepte quan la vídua ocupava el lloc del patró, o quan un client, impedit, enviava la seva dona a substituir-lo.
Un grafit per la bella Eutychis
L'atri i l'ala sud de la Casa dels Vettii
Ala al sud de l’atri. Aquesta habitació es va transformar en armari i es va tancar cap a l’atri, per una paret.
Un bagul i dos segells
Bagul restaurat.
Contenia una caixa forta de ferro i bronze. Es va restaurar al desembre del 2006. Segons Della Corte, a la casa es van trobar dos segells i un anell, tots de bronze, situats al costat de la caixa. A.Vettius Restitutus. MANN.
Un cubiculum molt mariner
Cubiculum (c)a l’esquerra de l’entrada principal de la Casa dels Vettii.
Pintura que representa Leandre nedant cap a la seva estimada Hero, que és a la seva torre.
Hero i Leandre és el mite grec que relata la història d’Hero (en grec antic: Ἡρώ, Hērṓ; [hɛː.rɔː]), una sacerdotessa d’Afrodita (Venus en la mitologia romana) que vivia en una torre de Sestos al costat europeu de l’Hellespont i Leandre (en grec antic: Λέανδρος, Léandros) un jove d’Abidos del costat oposat de l’estret. Leandre es va enamorar d’Hero i nedava cada nit a través de l’Hellespont per passar temps amb ella. Hero encenia un llum a la part alta de la seva torre per guiar-lo.
Després de negar-s’hi unes quantes vegades, Hero li «va permetre» fer l’amor amb ella fins que durant una tempesta d’una nit d’hivern, les ones van llançar Leandre al mar i les brises van fer apagar la llum d’Hero; Leandre va perdre la guia i es va ofegar. Quan Hero va veure el seu cadàver, es va llançar de la torre i es va matar per estar amb el seu estimat.
Oecus al sud de l'atri
Exedra nord (m)
Tercer estil pictòric i detall d’Ariadna
Exedra sud
Càstig de Penteu. D’acord amb la mitologia grega, Penteu (en grec antic Πενθεύς), va ser un rei de Tebes, fill d’Equíon, un dels Espartans, i d’Àgave, una de les filles de Cadme. La història de Penteu està relacionada amb el culte a Dionís. Dionís és un déu d’origen tebà, i per part de la seva mare, Sèmele, cosí de Penteu. Després de conquerir Àsia, el déu va decidir tornar a Tebes, la seva pàtria, i instaurar el seu culte. Després de passar per Tràcia, Dionís va arribar a Tebes, on va fer embogir les dones, que van vestir-se com a bacants, i van fugir a la muntanya a celebrar els misteris del déu. Però Penteu es va oposar a la propagació d’aquest culte violent i el va fer encadenar.
El déu es deslliga de les seves cadenes i incendia el palau reial. Dionís suggereix a Penteu que vagi en persona al mont Citeró, la muntanya de Tebes, per espiar les dones i ser testimoni dels excessos als quals es lliuren. Penteu escolta el consell i s’amaga darrere un pi. Però les dones el descobreixen, arrenquen el pi, i quan el tenen sota el seu poder, esquarteren el seu cos. Àgave és la primera a agredir-lo, li agafa el cap i el clava a la punta d’un tirs. Torna a Tebes, passejant orgullosa el que ella creu que és el cap d’un lleó. Cadme la treu del seu error i Àgave s’adona que ha matat el seu propi fill i no una fera.
Hèracles i les serps. Hera, gelosa de la infidelitat de Zeus, envia unes serps a Hèrcules, fruit d’aquesta infidelitat, perquè el matin. Hèrcules, tot i ser un nadó, és més fort i mata les serps.
Càstig de Dirce. Segons la mitologia grega, Dirce (en grec antic Δίρκη, en llatí Dirce) va ser l’esposa de Licos, rei de Tebes. Tenia presonera i esclavitzada Antíope (neboda de Licos i, segons alguns, la seva primera esposa repudiada), a la qual tractà de la manera més cruel. Quan Dirce anava a participar en un ritual de culte a Dionís al mont Citeró, es trobà amb Amfíon i Zetos, els fills d’Antíope, que per venjar la mare, la lligaren a les banyes d’un brau furiós i la feren arrossegar pel camp fins que morí destrossada. Dionís, enfadat per la mort de Dirce, que anava a rendir-li culte, va castigar Antíope i la va fer tornar boja.
Sala dels Cupids (k) al costat del Peristil
©míriamcolomer
Sala amb escenes de petits cupids representant els diversos oficis de la ciutat: ferrers, joiers, perfumistes, vinaters, recol·lectors de flors, teixidors… i mostra també una cursa de gladiadors.
Segon atri de la Casa dels Vettii
Aquest atri té un impluvium central construït amb tova. A l’angle sud-est, una escala conduïa al pis superior. Les parets de l’atri estan clarament decorades amb una zona central blanca sobre un fris o sòcol rosat inferior.
L’atri té un gran larari en forma de templet a la paret oest pintat amb el «genius» (geni) del «pater familia», al centre, que es mostra entre dos lars, vestit amb toga i vel al cap com si estigués realitzant un sacrifici llençant encens que treu de la capseta que porta a la mà esquerra. Sota, als seus peus, hi trobem l’Agathodemone (serp protectora de la llar, símbol de la prosperitat i de la fertilitat). A cada costat del pare de família, hi ha els lars pròpiament dits, vestits amb túniques curtes i portant corns per fer libacions sobre les cubetes. Aquests mini déus eren associats al benestar i la protecció de la casa.
Sala amb escenes eròtiques
La sala del costat nord de la cuina (p) conté escenes explícites de sexe. S’hi entra per una porta estreta a l’extrem est de la paret sud. La decoració és del quart estil sobre un fons blanc amb panells dividits per línies vermelles ornamentades amb sanefes decoratives.
Un grafit a l’entrada de la casa anunciava que la prostituta i esclava Eutychus s’oferia per dos asos i feia els seus serveis en aquesta habitació.
El Peristil
Peristil
Detall de la font del Peristil
Detall duna canonada de l'impluvium
Descripció del Peristil
Peristil amb columnes estriades i jardí (viridarium) al final de la casa, amb estàtues de Dionís, fonts i taules de marbre
©míriamcolomer