CASA DE giulio polibio o casa de iulius polybius
REGIO
IX.13.3
Façana excavada els anys 1912-1913. Casa acabada d'excavar entre 1964-1970
©míriamcolomer
La Casa de Iulius Polybius a Pompeia: una residència aristocràtica plena d'història
La Casa de Juli Polibi és una de les residències més interessants de Pompeia. Situada al carrer de l’Abundància (Via dell’Abbondanza), destaca per tenir un pis superior, per les pintures murals i pels objectes de gran valor arqueològic que s’hi van trobar.
Hi ha sis entrades: un apartament, una casa amb atri, una casa i una bogaderia, dues botigues i un taller. Les parets exteriors de la planta baixa de la meitat oest del bloc (a l’esquerra) es van construir principalment en opus incertum (runa de pedra encastada en formigó) amb pilars de carreu i opus testaceum (maó cuit) a l’angle més occidental. L’extrem oriental del bloc es va construir en opus incertum amb pilars de carreu i opus testaceum a l’angle més oriental.
Aquest dibuix en alçat del bloc de la ciutat d’Alberto Sanarica, creat per a Vittorio Spinazzola, mostra l’estat de la Regio IX Insula 13 després d’haver estat excavada el 1912-1913. Les zones d’ombra fosques del dibuix representen les porcions realment excavades, les zones d’ombres més clares representen restauracions i les línies simples són hipotètiques addicions
La domus era de dimensions relativament grans i ocupava aproximadament 700 m². Disposava de dues entrades des del costat nord de la Via dell’Abbondanza, que donaven accés a dues zones diferenciades del vestíbul i, en conseqüència, a dos sectors ben delimitats de l’habitatge. Només el sector oriental comunicava directament amb el jardí i amb les estances de majors dimensions situades a la part posterior.
Pel que fa al pis superior, sembla que s’estructurava en tres sectors: un primer al llarg de la façana que donava al carrer, amb finestres obertes a la Via dell’Abbondanza; un segon al voltant dels cossos identificats amb les lletres N i O en la planta arqueològica; i, possiblement, un tercer al llarg del costat septentrional del jardí (de Franciscis 1988: 26, 19).
Caio Iulius Phillippus i Caio Julius Polybius i història de dos ciutadans pompeians. Un segell, grafits i Inscripcions
Les dues entrades adjacents del carrer, que condueixen a parts aparentment separades de la residència (de Franciscis 1988: 26), converteixen aquesta casa en una de les més complexes del parc arqueològic. S’ha cregut que originàriament pertanyia a una antiga família pompeiana patriciana de la branca Iulia (Spinazzola 1953: 317), però que estava en mans d’un dels seus lliberts en el moment de l’erupció (de Franciscis 1988: 30). El nom Juli indica sovint que l’individu que el porta era esclau d’un dels primers emperadors que pertanyien a la família Júlia.
El segell de C. Iulius Phillippus trobat al jardí i els grafits amb el seu nom s’han utilitzat per suggerir que podria haver estat l’últim resident i que havia estat llibert de C. Iulius Polybius, també llibert (Jashemski 1979a : 26; Pesando 1997: 137). Nella Castiglione Morelli di Franco (1982: 799) va suggerir que els dos podrien haver estat relacionats. Tots dos surten en pintades electorals immediatament fora de casa (Spinazzola 1953: 317; de Franciscis 1988: 18) i en altres materials epigràfics trobats en altres llocs de Pompeia.
Segell de bronze de C. IULI PHILIPPI (Caius Iulius Philippus) trobat al pit a la sala 9, pòrtic est.
Segons Varone (arqueòleg italià referent internacional en l’estudi de les inscripcions i l’epigrafia de l’àrea del Vesuvi), el 8 de febrer de 1973, al llarg del deambulatori oriental de la casa, es van descobrir armaris de fusta en un dels quals, entre diversos objectes preciosos, es va trobar un segell de bronze inscrit amb C (ai) IVLI PHILIPPI. El segell de bronze és una eina simbòlicament individual. S’utilitzava per marcar, com a signatura, per exemple, la veracitat del contingut d’un missatge. Després de gravar amb el llapis, les tauletes de cera es plegaven les unes contra les altres per formar un díptic, es lligaven amb una cinta tancada mitjançant cera de segellat sobre la qual s’estampava el segell de la persona que signava així el contingut. S’entendrà, doncs, que el segell d’un notari modern constituïa un element personal a guardar gelosament. De fet, es portava al dit o es guardava en una caixa forta. No podem dubtar, doncs, que Iulius Philippus vivia en aquesta domus.
La presència de Iulius Philippus a la casa sembla força probable, doncs, ja que s’hi va trobar aquest segell de bronze amb el seu nom. Aquesta identificació es veu reforçada per una inscripció conservada al costat del larari, escrita per dos esclaus, en un llatí força peculiar. El text és una ofrena als lars «per la salut, el retorn i la victòria de Iulius Philippus.
L’altre personatge de qui se n’han trobat traces és Giulio Polibio (o Julius Polybius). Es coneixen aproximadament una setantena d’inscripcions d’aquest personatge, inscripcions electorals en què es demana el vot per a Polybius com a magistrat, edil i duovir. Una d’aquestes es troba a la cuina, al segon pis de l’edifici. Es tracta d’un programmata electoral que només podia ser llegit pels ocupants d’aquesta planta. Com que els servents no tenien dret de vot, es considera improbable que fossin els destinataris del missatge. Per aquest motiu, s’ha suggerit que el propietari tenia llogats els apartaments del pis superior a persones amb dret de sufragi.
Una altra inscripció, aquesta trobada a la façana de la casa:
[A(ulum) Rustium Verum d(uumvirum) i(ure) d(icundo) Polybi(us) collega fac(iat)] [CIL IV 7942]
[El meu company Polibi fa d’Aulus Rustio un veritable advocat duovir]
La relació entre tots dos, J. Polybius i J. Phillippus, és indubtable i, molt probablement, eren pare i fill. L’anàlisi onomàstica indica que Polybius era d’origen grec o oriental. Hauria obtingut la ciutadania romana quan la gens Iulia ocupava el poder imperial o bé hauria estat descendent d’un llibert vinculat a aquesta família, és a dir, a la nissaga de l’emperador August.
També era forner Giulio Polibio?
Sembla que Caio Juli Polibi també podria haver estat relacionat amb l’ofici de forner, tal com suggereix la inscripció Panem bonum fert («porta» o «ofereix bon pa»). Aquesta expressió ha fet pensar que podria ser el propietari del forn situat al costat de la Casa dels Amants. Tanmateix, la inscripció és ambigua: també podria significar simplement que «porta bon pa», sense implicar necessàriament que fos forner, sinó potser que distribuïa pa o fins i tot que el proporcionava gratuïtament en el marc d’algun acte de generositat o propaganda.
Les excavacions de la Regio IX Insula 10 han descobert recentment (2023) diversos manifestos electorals a favor d’ Aulus Rustius Verus i una mola de molí amb les inicials A.R.V. igual que en el forn de Polibi, C.I.P (Caius Iulius Polybius). Una possible associació professional?
Fins ara la inscripció «Polybi collega fac» s’interpretava com «Polibi, fes que Rustius Verus sigui el teu col·lega com a duovir» però, tal i com suggereix Antonio Varone (figura de referència, especialment en epigrafia, història social i interpretació de les inscripcions), podria ser que ambdós no només fossin aliats polítics sinó també col·legues dins el gremi de forners.
[C (aium) Iulium Polybium / aed (ilem) o (ro) v (os) f (aciatis) panem bonum fert]
[Us prego que escolliu edil Caio Juli Polibi. Porta bon pa.]
[C (aium) Iulium Polybium / aed (ilem) v (iis) a (edibus) s (acris) p (ublicis) p (rocurandis) // lanternari tene / scalam.]
[Caius Julis Polybius per edil per a la cura de les carreteres [i] dels edificis sagrats [i] públics. Portador de llanternes, agafeu l’escala.]
CIL.IV 00429
D’altra banda, la inscripció que l’identifica com a pistor (forner) també destaca la seva condició d’ studiosus, és a dir, d’home culte i intel·lectual, una faceta que destacava entre la intensa activitat política i econòmica que va marcar la seva vida.
Les veïnes de Polybius...
Diverses dones donaven suport a les eleccions a Giulio Polibio en diversos grafits de la Via dell’Abbondanzza de Pompeia, però Polibi o el seu entorn van voler eliminar el suport públic de Cuculla i Zmyrina, probablement perquè eren dones vinculades al termopoli d’Asellina —possiblement cambreres o prostitutes— i aquest suport podia resultar compromès políticament. Tanmateix, no hi ha una prova directa que fos Polibi qui ordenés esborrar-les. És una hipòtesi àmpliament compartida pels investigadors.
[Caius Julis Polybius per a duunvirum. Cuculla ho demana.
C (aium) Iulium Polybium. (duo) vir (um) Cuculla rog (at)]
CIL IV 07841
Polibi per edil i duovir
Aquesta és una inscripció que es troba encara avui visible al vestíbul de l’entrada de la casa de Giulio Polibio: «Polibi per edil«. Al peristil n’hi ha una altra de molt semblant: «Polibi per duovir«.
A l’últim període de la vida de Pompeia també el trobem registrat com a candidat a edil a les tauletes de cera de Cecilio Giocondo i com a candidat a duovirat.
Unes amistats molt distingides...
Sembla que Iulius Polybius participava molt de la vida pública pompeiana i també tenia molt d’ineterès per la vida intel·lectual de la ciutat. Iulius Philippus va deixar constància de la visita de Neró i Popea al santuari de Venus, tal com es llegeix en el grafit següent: «Poppea misti Veneri sanctissimae berellum helencumque; unio mixtus erat (ofereixo a Venus un mineral, aiguamarina de l’Índia, i una perla).
Per altra banda, encara trobem una altra inscripció en què s’esmenta el famós mim Paris —[Paris, invicte, nica] («invencible Paris, venç»)— corrobora la imatge de prestigi i reconeixement que en tenim. Es tracta d’una inscripció redactada parcialment en grec i parcialment en llatí.
Paris el Jove va ser un cèlebre actor romà, encara més reconegut que el seu homònim, Paris el Vell, que va viure en temps de l’emperador Domicià. Era originari d’Egipte i va emigrar a Roma, on les seves danses i pantomimes li van valer l’admiració del públic.
I per què s’atribueix també aquesta casa a Julius Polybius? Doncs bé, el 16 de març de 1967, durant l’excavació de la casa, es va descobrir una inscripció pintada amb el nom de Giulio Polibio? a l’interior de la propietat, prop del santuari familiar. En aquest cas, ja no es tractava d’una inscripció situada en un espai públic, sinó en un àmbit molt més privat de la casa.
la casa
Una casa amb orígens samnites
La Casa de Polibi va ser construïda entre els segles III i II aC i conserva bona part de la distribució característica de les grans residències aristocràtiques de Pompeia. L’habitatge s’organitza al voltant d’un ampli atri, presidit per un impluvium, destinat a recollir l’aigua de pluja. Més enllà s’estén un espaiós peristil envoltat de jardins i arbres, mentre que un gran triclini estava reservat als banquets i a la vida social dels seus propietaris.
La decoració de la casa posa de manifest el seu elevat nivell econòmic i el gust pels ambients refinats. Encara avui s’hi conserven pintures del primer i del segon estil pompeià, paviments de còdols i diversos elements arquitectònics samnites que els propietaris van decidir preservar, probablement perquè conferien prestigi i ressaltaven la llarga història de la residència.
Les excavacions també van proporcionar un conjunt excepcional d’obres d’art. Entre les troballes més destacades hi ha una estàtua de bronze d’Apol·lo, una cratera decorada amb escenes mitològiques i una gran gerra grega de bronze del segle V aC, considerada una autèntica peça de col·leccionista.
Un dels aspectes més reveladors de la història de la casa és que, quan el Vesuvi va entrar en erupció l’any 79 dC, l’edifici es trobava en ple procés de restauració. Els arqueòlegs hi van descobrir un munt de calç preparat per a les obres, una evidència clara que els treballs van quedar interromputs sobtadament per la catàstrofe que va sepultar Pompeia.
Vestíbul (c)
Atri (e)
Atri amb impluvium.
Peristil (j)
El peristil, un jardí interior d’uns 10 × 10 metres, era una espècie d’hort i terreny silvestre. Hi havia cinc grans arbres: una figuera, una olivera i diversos arbres fruiters, entre els quals pomeres, cirerers i pereres. El conjunt es completava amb diversos arbusts i falgueres. Els arbres devien ser força alts perquè es va trobar les traces d’una escala de vuit metres d’alçada que probablement servia per recollir-ne els fruits.
Oecus o Sala Negra (p). Tercer estil pompeià
Les excavacions de la casa i concretament d’aquesta sala (aquí es van trobar tres esquelets) van permetre identificar les restes de tretze individus: tres homes adults, tres dones adultes, sis joves i un fetus en els darrers mesos de gestació. L’estudi antropològic i les posteriors anàlisis d’ADN han permès reconstruir el rostre d’alguns d’ells i establir diversos vincles de parentiu, oferint una valuosa aproximació a les persones que habitaven la casa en el moment de l’erupció del Vesuvi.
Alguns detalls
Oecus o Sala Blanca (o). Quart estil pompeià
Triclini (m)
Segons la mitologia grega, Dirce (en grec antic Δίρκη, en llatí Dirce) va ser l’esposa de Licos, rei de Tebes. Tenia presonera i esclavitzada Antíope (neboda de Licos i, segons alguns, la seva primera esposa repudiada), a la qual tractà de la manera més cruel possible.
Quan Dirce anava a participar en un ritual de culte a Dionís al mont Citeró es trobà amb Amfíon i Zetos, els fills d’Antíope, que per venjar la mare la lligaren a les banyes d’un brau furiós i la feren arrossegar pel camp fins que morí destrossada. Dionís, enfadat per la mort de Dirce, que anava a rendir-li culte, va castigar Antíope i la va fer tornar boja.
En una de les zones de servei de la casa s’hi va trobar escrit: “No només existeixen aquestes tebanes, sinó també Dionís i la règia menada”.
A la pintura a més de Dirce castigada amb el brau, també hi ha l’escena d’ella capturada i vestida com a seguidora de Dionís (la règia mènada del grafit), així com la capella del déu i en primer pla un grup major de mènades (aquelles tebanes). Qui havia fet l’escrit coneixia la història…
Cubiculum (l) Tercer estil pompeià
Pati de la cuina o petit atri (r)
Impluvium amb cuina coberta al fons. A la part posterior esquerra s’entreveu el larari.
Larari a la paret oest de l’atri del servei o cuina.
Larari de gran valor arqueològic situat al mur oest de l’atri de serveis, a tocar de la cuina. La composició està presidida per dos Lars, representats amb una alçada superior a la de la resta de figures, flanquejant l’escena principal. Entre ells hi apareixen el Geni protector de la casa, un petit tibicen (músic que toca la doble flauta) i un altar circular destinat als rituals domèstics. Al costat de l’altar, la deessa Juno, vestida amb tons blaus i vermells, reforça el caràcter sagrat de l’espai. Completa l’escena una gran serp enroscada al voltant de l’altar, símbol romà de la prosperitat, la protecció de la llar i la continuïtat familiar.
Vestíbul oest (d)
La part oest (esquerra) de la casa sembla que era la del servei i no té accés directe al peristil. Moltes de les habitacions de la casa principal i al voltant del vestíbul (d), que una vegada havien estat decorades luxosament, semblen haver estat posteriorment rebaixades amb guix blanc gruixut, utilitzat per a activitats comercials i industrials. Les habitacions situades al costat est de la sala (d) s’havien convertit en magatzems, principalment per àmfores i el seu contingut.
Esquelets d'una família amb els seus esclaus?
L’anàlisi de 13 esquelets trobats a la Casa de Polibi de Pompeia, excavats entre 1966 i 1978, permet reconstruir el perfil biològic i social dels seus habitants. El conjunt inclou tres homes adults, tres dones adultes, cinc infants i un fetus de l’últim mes de gestació, associat a una jove embarassada d’entre 16 i 18 anys, els ossos de la qual presentaven una coloració verdosa probablement causada per les joies que portava.
Les dades craneomètriques, odontomètriques i osteomètriques indiquen una població d’alçada mitjana, amb tendència a la braquicefalització. Els investigadors proposen l’existència de tres possibles parelles adultes: una parella d’edat avançada, una parella jove amb la dona embarassada i una tercera parella d’identificació incerta, que podria correspondre a esclaus o als pares de la parella jove.
L’estat de salut mostra una elevada incidència d’hipoplàsia de l’esmalt (87,5%), càries (63,6%), càlcul dental i malalties periodontals, a més d’alguns traumes i patologies lleus. Aquestes evidències suggereixen una dieta rica en hidrats de carboni i aliments ben cuinats, juntament amb una higiene dental deficient. La presència de nombrosos infants i d’un embaràs adolescent reflecteix un inici precoç de la vida reproductiva femenina i ofereix una valuosa informació sobre la vida quotidiana dels habitants de la Casa de Polibi abans de l’erupció del Vesuvi.
Font: Henneberg R.J. Henneberg Wood Jones Chair of Anthropological and Comparative Anatomy Department of Anatomy and Histology, Medical School University of Adelaide Adelaide, South Australia 5005 A. Ciarallo Soprintendenza Archeologica di Pompei Via di Villa dei Misteri 2 80045 Pompei (NA), Italy Key words: dental pathology, odontometry, osteometry, fetal skeleton Skeletal Material from the House of C Iulius Polybius in Pompeii, 79 AD 1995
Les investigacions publicades l’any 2009 conclouen que sis dels tretze individus identificats estaven emparentats. L’estudi va permetre distingir dos grups de persones a l’interior de la casa, un dels quals inclouria Polibi i la seva filla, que es trobava en un estat molt avançat d’embaràs.
Una exposició particular
L’exposició Els Atuells de la Casa de Giulio Polibio 2019, permeté conèixer la vida quotidiana d’una de les famílies més riques de Pompeia. La mostra reuní més de 70 peces arqueològiques, com llànties, vaixella, objectes de bronze, un anell amb segell, un guardiola i altres elements domèstics que reflecteixen el luxe i l’estatus social dels seus propietaris. També destacava la reconstrucció facial de tres víctimes de l’erupció del Vesuvi, elaborada a partir dels seus cranis i complementada amb estudis d’ADN.
Una altra víctima de l’erupció també es va trobar al jardí: una tortuga, un animal que mantenia els jardins pompeians lliures de petits invertebrats.
Perfums i cosmètica a la Casa de Giulio Polibio
A la Casa de Giulio Polibio es van recuperar una quarantena d’ungüentaris de vidre, alguns dels quals es trobaven dins l’armari situat al peristil de la domus. L’estudi dels seus residus ha revelat que contenien principalment essències elaborades amb fruits cítrics, bergamota i nou moscada. La major concentració d’ungüentaris documentats a Pompeia s’ha localitzat a les Regiones I, II i VI. Font: Federica Licci, Universitat La Sapienza de Roma. Workshop PompeiiSites, Juliol 2026
Es pot visitar avui la Casa de Giulio Polibio?
No. Actualment la casa està tancada al públic general i no es pot visitar. Es preveu que en breu s’obri als visitants ja que s’estan fent molts esforços i moltes inversions per deixar la casa restaurada i llesta per al públic del parc arqueològic.