casa de tÍASOS
IX.10.3
Mapes de les excavacions en curs
La Casa del Tíasos de Pompeia sembla ser que era propietat d’un magistrat de la ciutat. Sempre oberta, tenia un caràcter semipúblic. Era força gran i àmplia. Del magistrat no en sabem el nom.
La Sala Negra se situava al triclini 28 i era del 4rt. estil.
L'oecus corinti
Aquesta casa, segurament la principal de tota l’illa, se situa al costat de la sala en forma de T que està decorada amb fons negre i amb representacions d’escenes mitològiques. La tipologia arquitectònica de tota l’insula és pròpia de les cases samnites de Pompeia, però el sector que està sorgint és el resultat d’una renovació atribuïble a la segona meitat del segle I aC. S’ha descobert un gran peristil (30) amb columnes amb capitells de tova grises (encara per excavar, al braç nord de la qual s’hi obre una seqüència d’habitacions.
A l’esquerra hi ha un estrany oecus corinti (50), el tercer conegut a la ciutat, originalment connectat amb dos petits cubicula a l’est (49-51)
Aquesta sala, coneguda també com a Sala de la Megalografia per la mida gairebé real de les figures representades, pertany al tercer estil pompeià. Hi trobem bacants, dones dansant i sàtirs, alguns amb els cabells solts i d’altres recollits. El programa decoratiu inclou també animals de caça, tant vius com morts, així com peixos i petxines, que enriqueixen l’escena amb motius naturalistes característics.
La semblança de la Casa de Tíasos amb la Casa dels Misteris
🍇 Les Bacants de Pompeia: Dansa, Misteri i Transgressió
Si comparem la dansaire de la Casa de Tíasos amb la de la Vil·la dels Misteris, observem que totes dues sostenen un vel que s’enlaira amb el moviment de la ballarina. Com la resta de bacants del cicle, porten joies d’or.
Ambdues representacions formen part d’un mateix relat visual: la iniciació dionisíaca. Les ballarines dansen per a la divinitat, no pas per a l’home, i ho fan portant címbals, tirsos i corones, elements propis del seguici de Dionís.
S’hi percep una tensió simbòlica entre la dona caçadora, la bacant inspirada pel déu i la dona passiva, ornamentada amb joies i bellesa.
Cal recordar que aquesta pràctica va ser abolida l’any 186 aC després d’un escàndol públic. Tot i la prohibició, els ritus dionisíacs van continuar celebrant-se, però de manera més discreta i reservada.
Els frescos de la casa de Tíasos
Un altre fresc representa un sàtir amb aulos, la doble flauta de canya. Caminant cap a l’esquerra, mira cap a la dreta però la cara no està ben conservada. Al cap hi porta una corona amb elements vegetals.
L’altra figura, una bacant furiosa, porta una cabra sacrificada a l’espatlla esquerra.
Fixem-nos que totes les figures són damunt d’un pedestal com si fossin una sèrie d’estàtues.
Tant l’escultura de Dresda com el fresc de la Casa del Tíasos a Pompeia mostren figures femenines dionisíaques en moviment, amb gestos extàtics i actituds desbordades, evocant el deliri sagrat de les bacants. Ambdues obres comparteixen la mateixa expressió de trànsit i llibertat ritual fora dels límits socials.
Una altra figura, potser la més complexa i original del grup, és la d’un sàtir meditant amb doble flauta a la mà, tibiae o aulos. El seu rostre expressa una barreja de curiositat, preocupació o fins i tot malenconia.
Imatge següent: silè amb torxa i dona. És la imatge central (no de Dionís i Ariadna com a la Vil·la dels Misteris) on la dona mira directament a l’espectador. Va vestida amb un llarg vestit verd i va força enjoiada. El vell silè l’agafa de la mà com dient-li «va, vinga, anem cap als rituals nocturns».
Dionís no apareix a cap fresc però tot gira a l’entorn de la trobada amb ell.
Una bacant assassina acompanya la sèrie: a la mà esquerra una espasa i a la dreta el que podria semblar les entranyes d’un animal, potser un porc senglar o un cérvol.
Els bodegons de la Casa de Tíasos
Els frescos de la Casa del Tíasos a Pompeia ofereixen una representació excepcional del món dionisíac i, segons diversos estudiosos, reflecteixen elements clarament inspirats en Les Bacants d’Eurípides. En aquestes pintures murals es poden veure figures femenines en estat d’èxtasi ritual, amb gestos extàtics, vestides amb pells d’animal, portant tirs i bastons, com les Mènades de la tragèdia. L’ambient orgiàstic i el caràcter tràgic-sacríleg de l’obra troben aquí una expressió visual poderosa, convertint aquest espai domèstic en un escenari teatral de devoció a Dionís.
La bacant representa l’antítesi del model de “bona esposa” dins la societat patriarcal grega. La dona dionisíaca no dansa per complaure l’home, sinó que es lliura al seu déu, Dionís, en un acte de devoció visceral. En la dansa, entra en èxtasi, trenca amb les normes socials i s’allibera dels rols imposats. Aquest estat de trànsit no és histerisme, sinó una forma de transcendència i comunió divina que desafia l’ordre masculí establert.
Conjunt de bodegons que completen la megalografia dionisíaca. Hi trobem animals de caça morts i vius i alguns animls marins. Recordem que al ritual dionisíac els animals es cacen, s’esquarteren i es mengen al moment de la matança.
Eurípides a les Bacants ens va deixar un testimoni extraordinari quan el cor anomena Dionís «company de caça» (v. 1146) i poc després «el senyor caçador» (v. 1192) i proposa penjar les preses als «triglifs» (element del fris a l’ordre dòric). Aquessta imatge casa perfectament amb els frescos representats en aquesta sala.
La reconstrucció de l’oecus megalogràfic de la Casa del Tíasos a Pompeia revela un espai sumptuós decorat amb frescos dionisíacs de gran format. Com hem dit, aquesta sala mostra escenes rituals de bacants i sàtirs, possiblement inspirades en Les Bacants d’Eurípides, i reflecteix el culte a Dionís dins l’àmbit domèstic. L’oecus combina arquitectura, pintura i religió en una experiència immersiva clau per a l’estudi del món romà i el simbolisme dionisíac.
