insula meridionalis
Regio VIII
resultats de les darreres excavacions
L’Insula meridionalis, és a dir, el barri meridional del centre urbà antic de Pompeia, que s’estén entre la “Villa Imperial” a l’oest i el Quadriportic dels Teatres a l’est, és actualment objecte d’una gran intervenció de consolidació, restauració i seguretat.
Al segle XVIII es portaren a terme les primeres excavacions i fins i tot la reina Carolina d’Àustria (1752-1814) somiava amb excavar sencera tota Pompeia, però la realitat fou una altra — per sort, perquè els danys haurien estat inestimables. L’atmosfera d’aquells temps es reflecteix de manera emblemàtica en una aquarel·la conservada a la Biblioteca Nacional de París, publicada per Mazois com a gravat en coure al segon volum de Les ruines de Pompéi, làmina XXXIV. Hi veiem la “descoberta d’un esquelet en un bany” (Mazois II, 1824, p. 74), en presència de Gioacchino Murat i de la reina Carolina.
Més recentment ha estat només parcialment inclosa en el “Gran Projecte Pompeia” (2012-2023), de manera que presenta una sèrie de problemes estructurals i de conservació que ara es volen resoldre. Paral·lelament, el projecte inclou investigacions estratigràfiques en diversos punts.
Aquestes excavacions han posat en relleu la gran quantitat de dades relatives a la reocupació de Pompeia després del 79 d.C., és a dir, després de la destrucció de la ciutat. Una reocupació de la qual ja es tenia notícia de temps enrere, però les seves restes en molts casos havien estat literalment retirades per poder arribar als nivells corresponents al moment de l’erupció.
Pompeia fou reocupada després de l’erupció del 79 d.C. Supervivents que no tenien la possibilitat de començar una nova vida en un altre lloc, però probablement també persones procedents d’altres indrets, sense llar i a la recerca d’un lloc on establir-se, amb l’esperança de trobar objectes de valor, van intentar reocupar l’àrea devastada per l’erupció.
Es tractava d’una situació precària i desorganitzada, que es va mantenir fins al segle V, quan la zona fou definitivament abandonada.
Tal com es publica a l’E-Journal degli Scavi di Pompei, són testimonis de persones que tornaren al lloc del desastre i que, en un moment donat, començaren a viure de manera estable entre les ruïnes dels pisos superiors que encara emergien de les cendres. Així, a les antigues cases i estructures hi tornava la vida, però els espais que abans eren a la planta baixa es convertien ara en soterranis i coves, on s’instal·laven fogars, forns i molins.
S’han trobat indicis que la sala 65 i 66 es va transformar en un horrea.
El recinte 66 té una forma rectangular de 7,35 m de llargada i 4,23 m d’amplada, amb una volta de canó a l’intradós de la qual encara són visibles les empremtes de les taules de fusta de l’encofrat. La sala 65 mesura 7,50 m de llarg per 3,35 m d’ample.
Per a ambdues tècniques muràries, els elements lítics emprats són en tova groga napolitana i en tova grisa de Nocera
La sala 81 té planta rectangular i mesura 3,56 m de llarg i 4,60 m d’ample. El recinte està delimitat al costat est per dos pilars en opus vittatum de la primera fase constructiva i al costat oest per un mur divisori amb arc de pas. La sala 63 té planta rectangular i mesura 1,96 m de llarg i 4,60 m d’ample. Durant l’extracció de l’estrat al·luvial es va posar al descobert una petita fornícula excavada a la paret nord, a l’angle nord-oest, i es va identificar un estrat d’acumulació amb fragments de mur, pedres de construcció de diverses mides i nombrosos fragments ceràmics d’època tardoantiga.
A la Casa dels Mosaics Geomètrics de Pompeia (VIII.2.16) s’ha descobert un petit forn domèstic per coure pa, construït dins d’una antiga cisterna romana reutilitzada després del terratrèmol del 62 d.C. El forn, fet íntegrament amb materials de reaprofitament (teules, maons, blocs de pedra), tenia una cambra circular d’1,35 m de diàmetre i una alçada d’uns 70 cm. Presentava una boca quadrada d’uns 40 cm i petits forats per controlar la combustió de la llenya. L’ús del forn es data al segle V d.C., gràcies a restes de carbó i cendra trobades al seu interior, constituint una prova clara de la vida quotidiana i de la reocupació tardana de Pompeia.
A la sala 3 de la mateixa casa es van trobar tres punts de foc circulars i un petit forn amb cúpula, tots construïts amb materials reutilitzats i instal·lats directament sobre els estrats del 79 d.C. Aquestes estructures mostren com es van adaptar les ruïnes per usos domèstics en època tardoantiga.
A la Casa de Championnet I, (VIII.2.1) durant les excavacions d’Amedeo Maiuri el 7 de desembre de 1936, es va trobar a l’interior de la sala 35, un forn de pa amb cambra de cocció circular d’1,35 m de diàmetre i amb una boca orientada al sud d’uns 0,40 x 0,40 m (Maiuri 1950).
L’estructura murària del forn, encara avui visible tot i haver estat fortament restaurada (Stefani 2012), està feta íntegrament amb materials de reaprofitament, principalment maons per a la cúpula, igual que per al pla de cocció, mentre que la base es compon d’elements de pedra i blocs de tova grisa, alternats amb la inserció de maons.
A la Casa de Championnet II (VIII.2.3) a mig camí entre els dos forns, hi ha la presència, en una zona no completament excavada i encara avui coberta per runes i vegetació, de la part baixa d’una mola de molí (meta). Això indicaria l’existència d’un molí per a la producció de farina, fonamental si es posa en relació amb els forns.
Mapa de Pompeia i voltants on s'hi han descobert traces d'objectes i construccions posteriors al 79 dC