la brutícia a les termes pompeianes
Un equip d’investigadors alemanys publicat a la revista Proceedings of the National Academy of Sciences (PNAS) ha utilitzat la composició química precisa dels dipòsits de carbonat de calci del sistema d’aigua de la Pompeia romana per reconstruir la història de les fonts d’aigua utilitzades per la ciutat antiga.
Entre les restes de Pompeia hi ha complexos termals extraordinàriament ben conservats, que mostren fins a quin punt aquestes instal·lacions eren luxoses i sofisticades en la societat romana. A la ciutat hi havia tres grans banys públics: els Banys Republicanos, els Banys Estabians i els Banys del Fòrum. Tanmateix, Pompeia no disposava d’una bona font natural d’aigua dolça, de manera que mantenir els banys proveïts no era gens fàcil.
Abans del segle I dC (Pompeia fou fundada el 600 aC), l’aigua provenia de pous i de la recollida d’aigua de pluja en cisternes. Alguns pous arribaven als 40 metres de profunditat, amb el nivell freàtic situat entre 20 i 37 metres sota la superfície. L’aigua havia de ser elevada mitjançant màquines accionades manualment, i tot i així no era apta per al consum humà.
Cap al canvi d’era es va construir un aqüeducte, l’Aqua Augusta, que portava aigua de fonts naturals situades a 30–40 km de distància. Aquesta solució era molt més fiable i convenient, i proporcionava també aigua potable. A partir d’aquest moment, els pous es van abandonar i els Banys Republicanos van deixar d’utilitzar-se.
Es va construir el Castellum Aquae al nord, prop de la Porta del Vesuvi i a la part més alta de la ciutat. Aquest distribuïa l’aigua per tota la ciutat a través d’una red de torres d’aigua.
Com totes les aigües naturals, aquestes fonts contenien minerals dissolts que tendien a formar dipòsits de carbonat de calci. Aquesta calç s’ha conservat als pous, a l’aqüeducte i als banys, i constitueix avui un registre continu de l’origen i la qualitat de l’aigua durant gairebé tres segles. El material no és escàs: les crostes de carbonat a les parets dels pous i dels dipòsits arriben fins als 3 cm de gruix. Els investigadors també han pogut analitzar mostres de les piscines dels banys i dels dispositius de bronze utilitzats per escalfar l’aigua.
Els investigadors veuen un indici de contaminació de l’aigua del bany amb residus humans (com suor i orina) i d’activitat microbiana a les Termes Republicanes. L’aigua no es renovava regularment, probablement no més d’un cop al dia. Tenint en compte les dificultats per extreure l’aigua dels pous profunds, és comprensible… però tot i així fa pensar que no devia ser gaire agradable banyar-s’hi a última hora del dia. Per això sembla evident que les classes socials altes anaven a les termes al matí per aprofitar que l’aigua a aquella hora encara era neta.
Les signatures isotòpiques dels Banys Estabians són similars a les dels Banys Republicans en les parts més antigues de la xarxa, també alimentades per pous. En canvi, les zones més modernes mostren clarament el subministrament de l’aqüeducte. Aquesta innovació devia fer els banys molt més higiènics, ja que permetia canviar l’aigua amb més freqüència.
Tot això s’ha pogut saber gràcies a la calç antiga present a les termes pompeianes. Vist així, gairebé és d’agrair que els romans no sentissin la necessitat de desincrustar els seus banys!
Tot l’article d’investigació aquí
la brutícia a les termes pompeianes Llegeix més »
