Romana

Vista general sostre panificio Regio IX Insula X Pompeia Pompeii

La hierogàmia a Pompeia

La hierogàmia de Dionís i Ariadna: la reconstrucció d'una extraordinària volta pintada de Pompeia

Les excavacions de la Casa amb Forn (Regio IX, 10, 1) de Pompeia han permès recuperar centenars de fragments d’una espectacular volta pintada esfondrada durant l’erupció del Vesuvi de l’any 79 dC. Després d’un complex procés de restauració i reconstrucció, els especialistes han identificat una escena excepcional que representa la hierogàmia, o matrimoni sagrat, entre Dionís i Ariadna, un dels episodis més simbòlics de la mitologia clàssica.

Centre dionisíac del sostre regio IX Insula X Pmpeia Pompeii
©pompeiisites

Els treballs de restauració han consistit a netejar, consolidar i unir els nombrosos fragments de l’arrebossat pintat, reconstruint progressivament la curvatura original de la volta mitjançant un suport especialment dissenyat. La investigació continua oberta, ja que encara es conserven fragments que podrien completar la composició en el futur.

La decoració mostra el seguici dionisíac amb figures relacionades amb el culte a Dionís i simbolitza la transformació d’Ariadna en esposa immortal del déu, un tema vinculat al renaixement, la iniciació i la promesa d’una nova vida. La qualitat artística dels frescos confirma l’alt nivell dels tallers pictòrics pompeians durant les darreres dècades abans de la destrucció de la ciutat.

La composició del sostre, amb fons blanc, s’organitza sobre una planta rectangular (5 m nord-sud × 4,5 m est-oest) i una partició en franges amb edicles, desenvolupant-se al voltant d’un quadre central amb una escena mitològica. Als quatre angles hi havia representades les al·legories de les estacions de l’any, de les quals només es conserva la primavera. Aquesta figura femenina apareix coronada amb una garlanda de flors i vesteix un quitó curt de color verd, un himàtion groc i calçat de caça. Amb la mà dreta sosté un ram de flors, mentre que amb l’esquerra abraça una cérvola. Les estacions s’associaven a parelles divines, com Eros i Psique, que en aquest cas acompanyen la representació de la Primavera.

Detall 1 sostre panificio Regio IX Insula X Pompeia Pompeii
©pompeiisites

El perímetre de la volta estava decorat amb una rica successió de sanefes ornamentals interrompudes per edicles i organitzades en tres franges principals. La primera presentava motius de grotescos en tons blaus, amb crancs, cornucòpies, grius alats i cremadors d’encens. La segona alternava panells vermells i verds decorats amb esfinxs daurades, caps de Medusa i escenes de curses eqüestres modelades en relleu d’estuc. La tercera franja destacava per una gran garlanda vegetal suspsa entre canelobres daurats, adornada amb fruits, flors, petxines, dofins i una màscara teatral tràgica. A l’exterior, dues sanefes policromes emmarcaven la composició i delimitaven els espais dedicats a les al·legories de les estacions, mentre que la franja més externa estava decorada amb una successió de genis alats, figures humanes i canelobres.

La reconstrucció d’aquesta volta constitueix un dels exemples més destacats de la col·laboració entre arqueòlegs i restauradors, i permet comprendre millor tant les tècniques de la pintura romana com el profund significat religiós i simbòlic de la iconografia dionisíaca a Pompeia.

La hierogàmia a Pompeia Llegeix més »

Estrígil romà

La veritat darrere del mite de la suor dels gladiadors: ni afrodisíac ni romà

És un dels “fets curiosos” més repetits avui dia sobre el món romà: que les dones de l’elit compraven la suor dels gladiadors com a afrodisíac. Ho trobem en llistes virals, llibres de divulgació, programes de televisió i fins i tot en visites guiades a Pompeia. Però, ¿què hi ha de cert en aquesta afirmació tan sorprenent?

La resposta, segons la recerca de Maxwell Paule (Earlham College), és rotundament clara: no hi ha cap prova antiga que els romans recollissin o compressin suor de gladiador, i molt menys que la consideressin un afrodisíac. El mite és modern i no apareix en cap font clàssica.

D’on surt, doncs, aquesta idea?

El mite és una fusió poc acurada de tres fets que, si es presenten junts i sense context, poden fer pensar en una pràctica que mai no va existir:

  1. Els atletes grecs es cobrien d’oli abans d’entrenar-se i després es rascaven la pell amb una estrígil.
    La barreja d’oli, suor i brutícia —el gloios o rhypos— es recollia i es venia amb finalitats medicinals, no eròtiques.

  2. Els gladiadors gaudien d’una fama i d’un atractiu sexual enormes.
    Textos i inscripcions els retraten com a objecte de desig, especialment per part de dones de classe alta.

  3. Els recipients decorats amb gladiadors eren populars a l’Imperi romà.
    Alguns d’aquests petits pots podien contenir perfums o ungüents.

Aquests tres elements són reals. Però unir-los de manera acrítica és el que genera la fantasia moderna.

El que ens diuen realment les fonts antigues

Quan examinem el que diuen realment Plini, Galè, Dioscòrides o els textos epigràfics, la imatge és molt diferent:

  • Plini qualifica la recol·lecció de gloios com una pràctica repugnant i pròpia dels grecs, no dels romans.

  • Cap autor antic parla de recollir o vendre gloios de gladiadors.

  • Cap ús conegut del gloios és afrodisíac: només el trobem en remeis mèdics (inflamacions, lesions, afeccions ginecològiques).

  • Quan les fonts esmenten fluids gladiatoris, parlen de sang, no de suor, i en contextos medico-màgics o terapèutics (tractament de l’epilèpsia o rituals de purificació discutibles).

Fins i tot els casos que semblen més “picants”, com el relat de Faustina banyada en sang de gladiador, no tenen res a veure amb afrodisíacs, sinó amb rituals simbòlics o llegendes morals.

Estrigil, bronze, romà, de Pompeia Grup del Museu de la Ciència © El Patronat del Museu de la Ciència
Estrigil, bronze, romà, de Pompeia Grup del Museu de la Ciència © El Patronat del Museu de la Ciència

Si és fals, per què és tan popular?

Perquè és un bon relat: evoca erotisme, exotisme, morbositat i un contacte físic prohibitiu amb cossos forts i desitjats. A més, emergeix en un moment específic.

La investigació mostra que el mite no apareix abans dels anys 2000. Tot apunta a:

  • Una interpretació massa lliure d’un text de l’historiador R. J. Forbes (1965), que va barrejar atletes i gladiadors.

  • La difusió massiva posterior al film Gladiator (2000).

  • Un article de Sports Illustrated (2001), que per primera vegada afirma que la suor dels gladiadors s’emprava com a afrodisíac.

Conclusió: un mite modern amb aroma antic

El mite de la suor afrodisíaca és un exemple perfecte de com funcionen les pseudo-veritats històriques: parteixen d’un nucli real, el deformen, hi afegeixen imaginació i el vesteixen amb una aparença de versemblança. Però la història antiga, si la llegim amb atenció, és molt més complexa —i sovint molt més interessant— que les simplificacions virals.

A l’antiguitat no hi ha cap prova que la suor dels gladiadors fos recollida, venuda o usada com a afrodisíac.
És una creació contemporània, hereva de la fascinació moderna pels gladiadors i d’unes poques lectures mal enteses.

La veritat darrere del mite de la suor dels gladiadors: ni afrodisíac ni romà Llegeix més »

Mosaic robat pels nazis

Retornat un mosaic robat de Pompeia

Retornat un mosaic robat de Pompeia. 

Un mosaic eròtic ha estat recentment retornat a la ciutat després que a la Segona Guerra Mundial els nazis el robessin.

Datat entre finals del segle I aC i principis del I dC, possiblement adornava el paviment d’una habitació privada.

Havia estat sostret per un oficial nazi durant la II Guerra Mundial, va acabar com a regal i va restar a Alemanya com a propietat privada; els hereus el van retornar a Itàlia quan en van descobrir l’origen .

Gabriel Zuchtriegel, director del parc arqueològic, va dir que la peça representa “la rutina de l’amor domèstic”, mostrant una intimitat quotidiana i la subtil expressió d’“avorriment” del personatge masculí.

L’obra està pendent d’estudi a l’Antiquarium de Pompeia i s’exposarà properament amb una avaluació arqueomètrica per intentar localitzar-ne l’emplaçament original.

Imatge retornada a Pompeia després de ser robada pels nazis
The Guardian

Retornat un mosaic robat de Pompeia Llegeix més »

Relleus Porta Sarno Pompeia

Nou relleu funerari a porta sarno

3 d'abril de 2025

S’ha trobat un nou relleu funerari a Porta Sarno.

Arqueòlegs de la Universitat de València, sota la direcció de Llorenç Alapont, han descobert un relleu funerari de mida real a la necròpolis de Porta de Sarno de Pompeia, on hi ha esculpida de manera molt realista una parella. Està datada en època republicana (s II-I aC).

Aquesta parella és un jove matrimoni entretallat en tova a mida natural (1,75 m).

La figura masculina vesteix amb una toga i calça calcei patricii, una bota que arribava fins a la meitat de la canyella i era símbol d’alt estatus social.

Toga masculina relleu Porta Sarno Necropolis Pompeia
©pompeiisites
Calçat masculí relleu Porta Sarno Necropolis Pompeia
©pompeiisites

La figura femenina del relleu de la Porta Sarno, per contra, se la representa amb un collar de mitja lluna i vestida amb un gran mantell, himation, sobre la túnica,chiton, seguint el model hel·lenístic. El braç esquerre està flexionat i subjecta un pergamí. A la dreta porta un aspergillum de fulles de llorer o olivera, usat per beneir i purificar espais religiosos. Això indica que la dona era una sacerdotessa de Ceres, deessa vinculada a la fertilitat.

Pergamí i himation i joies femenina relleu Porta Sarno Necropolis Pompeia
©pompeiisites
Pergamí femenina relleu Porta Sarno Necropolis Pompeia
©pompeiisites
Aspergillum de llaurer femenina relleu Porta Sarno Necropolis Pompeia
©pompeiisites

És, doncs, un grup escultòric molt important, tant pel seu realisme i qualitat, com per la peculiaritat de l’aparició d’una sacerdotessa sostenint objectes religiosos.

Dibuix parella relleu Porta Sarno
©pompeiisites
Relleus Porta Sarno Pompeia
©pompeiisites

Podeu veure actualment aquest nou relleu funerari de la Porta Sarno a l’exposició Essere donna nell’antica Pompei  a la Palestra Grande de la mateixa ciutat arqueològica fins al 31 de gener de 2025.

Nou relleu funerari a porta sarno Llegeix més »

Descoberta una nova tomba a san paolino, pompeia

16 de juliol de 2024

La tomba romana d’Agrestinus Equitius Pulcher amb inscripció de l’època de l’emperador August ha estat descoberta aquest juliol 

S’ha descobert una tomba de l’època de l’emperador August en una sala subterrània de l’edifici de San Paolino, seu actual de la biblioteca del Parc Arqueològic de Pompeia. La inscripció revela el nom d’un important tribú militar, nadiu d’una regió septentrional de la península Ibèrica. Un militar que va fer la seva esplèndida carrera a Hispània, al costat de l’emperador August i, quan tornà, el consell de la ciutat l’honorà amb una sepultura en sòl públic.

Tomba San Paolino Pompeia
©pompeiisites

Ara mateix s’està treballant en la museïtzació d’aquest descobriment perquè sigui visitable quan s’obri aquesta nova zona expositiva de Pompeia.

Tomba San Paolino Pompeia biblioteca. Inscripció militar August
©pompeiisites

La tomba es troba en una zona secundària de la necròpolis, just a la sortida de la ciutat per la Via de Stabia. Es tracta d’una tomba en forma de banc semicircular, una tipologia que només es troba a Pompeia. La ubicació és en terreny públic de la ciutat i pagada amb diner públic per ordre dels decurions, els magistrats locals.

A qui estava dedicada la tomba?

En el frontal del banc s’hi troba una inscripció que conserva encara la pintura vermella que remarcava les lletres:

N(umerio) AGRESTINO N(umerii) F(ilio) EQVITIO PVLCHRO TRIB(uno) MIL(itum) PRAEF(ecto) AVTRYGON(um) PRAEF(ecto) FABR(um) II D(uum) V(iro) I(ure) D(icundo) ITER(um) LOCVS SEPVLTVRAE DATVS D(ecreto) D(ecurionum)

A Numerio Agrestino Equitio Pulcro, fill de Numerio, tribú militar, prefecte dels autrígons, prefecte dels artesans, duumvir (de Pompeia) per a la jurisdicció en dues ocasions, el lloc de l’enterrament (va ser) donat per decret dels decurions.

D’aquest personatge ja en coneixíem més dades en una altra tomba just situada a la Porta Nocera. En aquest cas és una tomba privada, feta construir per ell mateix en vida per a ell i la seva dona, abans que els decurions decretessin que mereixia una sepultura pública. Ara falta saber en quina fou enterrat realment.

Tomba Porta Nocera Militar Hispania
©pompeiisites
Tomba Porta Nocera Militar Hispania
©pompeiisites

Tornem a la inscripció de San Paolino. Aquí hi destaca que a més de duunvir (alcalde) de Pompeia o de tribú militar i prefecte dels artesans, era PRAEF(ecto) AVTRYGON(um).

Els autrígons foren un poble preromà del nord de la península Ibèrica localitzat principalment entre Biscaia i Burgos. El nostre personatge fou, per tant, nomenat prefecte al càrrec de territoris dels austrígons i va ser a Hispània durant el regnat de l’emperador August. Situaríem aquestes lluites per incorporar territoris hispànics dins les guerres càntabres, entre el 29 i el 19 AC. El nom de la dona, Barchilla, podria tenir a veure amb aquests fets.

Descoberta una nova tomba a san paolino, pompeia Llegeix més »

Un sagrari en fons blau a pompeia

Sagrari blau Regio IX Ínsula X
©pompeiisites

A Pompeia s’han descobert en recents excavacions a la Regio IX, Insula X, un sagrari impressionant amb parets de color blau d’estil pictòric IV. Aquest descobriment és particularment interesssant perquè ofereix una visió única de l’art i l’arquitectura d’aquesta ciutat romana i per comprendre millor la vida quotidiana i les creences religioses dels antics habitants de Pompeia.

El sagrari (sala 32) presenta parets decorades amb un intens color blau, que reflecteixen l’elegància i la sofisticació de l’art a Pompeia. El sagrari, a l’època de l’erupció, era un dipòsit per àmfores i material de construcció. Això el distingeix del larari, que tenia una funció més ritual, segurament perquè estava directament relacionat amb l’exercici del poder del pater familias.

Sagrari blau Sala 32 Regio IX Ínsula X
©pompeiisites
Mapa Sala negra i sagrari Regio IX Ínsula X
©pompeiisites

La sala del Sagrari (32) es troba al sud de l’ínsula després d’un petit vestíbul (32) en el context d’un forn (7), d’una bogaderia (2), una sala termal en procés d’excavació i d’una sala amb pintures d’estils II i III (24E). Per accedir-hi s’ha de creuar un pati (19).

A les parets sud, est i oest s’hi troben incrustats uns nínxols. La presència d’un nínxol no volia dir que forçosament es tractés d’un espai sacre pròpiament dit, però aquí el context decoratiu fa pensar que sí que podem parlar d’un espai de culte religiós. A l’última fase de la vida de la domus també aquest espai era destinat a dipòsit i contenidor del rebost i també usat per acumular material de construcció com se’n dedueix dels càlculs numèrics en calç escrits a les parets.

©pompeiisites

La decoració pictòrica de les sales 31 i 32 són del IV estil. L’esquema decoratiu del vestíbul (sala 31) presenta un sòcol negre uniforme. La part del mig amb fons vermell té pintada una pilastra amb una faixa sobreposada per una escena arquitectònica d’un pínax (tauleta votiva de fusta pintada) amb un paisatge idílico-sacre (imatge anterior).

L’esquema decoratiu de la sala 32 presenta un sòcol continu negre acabat amb una línia blanca i al centre hi trobem vinyetes amb animals (cérvols o cignes)

©pompeiisites

Una banda blanca divideix el sòcol del tronc, amb un fons monocrom blau clar, que, a les tres parets, té una estructura partida. Al centre hi ha una fornícula, als costats de la qual hi ha dos fons, tancats per una sanefa groga, i al centre hi ha pintades unes figures femenines.

©pompeiisites

El mur principal sud presenta un esquema decoratiu més elaborat que els altres. La fornícula central està sostinguda per un canelobre de metall amb eix trenat, que s’obre a dues volutes i s’aixeca pels costats de la fornícula que suporten les mènsules del frontó, rematades per les esfinxs acroterials. Al centre, entre els prestatges, s’alça un cràter de calze coronat per una àguila, connectada amb les esfinxs per garlandes i emmarcada per un pavelló amb marquesina a tholos

©pompeiisites

A cada costat dels nínxols hi ha dues figures femenines, figures al·legòriques de les estacions

Estiu
Hivern
Tardor
Primavera

Un sagrari en fons blau a pompeia Llegeix més »

Grafits infantils d’escenes de gladiadors i caceres d’animals

Dibuixos carbó Domus romana
©pompeiisites

Som al pati de la casa de Secondo Cenacolo Colonnato, Regio IX Ínsula 12, 4. Aquí s’hi han documentat una sèrie de grafits (grafitis) en carbó dibuixats sobre els murs d’una domus que segons sembla, estava en plena activitat en el moment de l’erupció del volcà Vesubi l’any 79DC, amb bastides muntades i parets esperant ser arrebossades.

Sembla ser que aquest complex (primer pis amb la cenacula i el pati interior) estava destinat a una mena d’alberg o residència transitòria, on sovint s’hi allotjaven lliberts.

S’han trobat un grup inicial de dibuixos al carbó al passadís que presenta una sèrie d’escenes disposades en diferents plans on s’hi representa un combat de gladiadors i una escena de venatio. Venatio o bestiarium era el nom que es donava a l’antiga Roma a un espectacle on els protagonistes eren els animals salvatges. En aquest espectacle els animals combatien entre ells, mataven de diverses formes a criminals i condemnats a mort, o s’enfrontaven als venators i bestiaris.

L’escena de lluita retrata els dos personatges enfrontats, representats esquemàticament mitjançant formes geometritzades; partint dels caps triangulars coronats per cascs es construeix la resta de la figura, completada amb extremitats allargades disposades en un patró radial.

Les figures agafen escuts rectangulars amb motiu X. L’escena venatio, inserida a l’espai prop de l’escena de combat, consta de dos parells de figures disposades en dues plantes amb perspectives diferents. Cada parella s’oposa a un caçador equipat amb una llarga llança de senglar, que apunta als senglars. Els caçadors es dibuixen de la mateixa manera que els gladiadors, sense cascs ni escuts, mentre que els senglars es dibuixen mitjançant una plantilla trapezoïdal amb potes i cobert de velló, del qual l’ull circular n’emergeix com una nota realista.

 

Els infants a l'antiga Roma

A l’antiga Roma, l’educació dels infants estava marcada per una jerarquia estricta: el 𝘱𝘢𝘵𝘦𝘳𝘧𝘢𝘮𝘪𝘭𝘪𝘢𝘴 tenia autoritat legal sobre tota la família, amb poder per castigar o desheretar, i la disciplina sovint incloïa càstigs físics amb canyes o fuets.

L’objectiu era inculcar virtuts romanes com l’autocontrol, la duresa i l’obediència.

Malgrat la duresa, els nens participaven en la vida social i cultural, amb festivals com el 𝘗𝘢𝘳𝘦𝘯𝘵𝘢𝘭𝘪𝘢 (honor als avantpassats), la 𝘓𝘪𝘣𝘦𝘳𝘢𝘭𝘪𝘢 (per als nois, obtenció de 𝘵𝘰𝘨𝘢 𝘷𝘪𝘳𝘪𝘭𝘪𝘴 com a pas a l’edat adulta) i la 𝘚𝘢𝘵𝘶𝘳𝘯𝘢𝘭𝘪𝘢 (banquets, regals i jocs de rol invertits).

El joc també formava part del dia a dia: des de jocs senzills fins a carros en miniatura tirats per cabres, armes de fusta per fer combats i nines sofisticades de terracota o ivori amb extremitats articulades.

La mortalitat infantil, però, era molt alta (30–50% abans dels 10 anys), fet que portava les famílies a tenir molts fills i a esperar que maduressin aviat.

Créixer a Roma implicava resistència física i mental, complir deures i encaixar dins la jerarquia, tot i que també hi havia moments de joc, rituals familiars i festes que encara reconeixem avui

Dibuixos carbó Domus romana
©pompeiisites

Grafits infantils d’escenes de gladiadors i caceres d’animals Llegeix més »

Desplaça cap amunt
Esta web utiliza cookies propias y de terceros para su correcto funcionamiento y para fines analíticos. Contiene enlaces a sitios web de terceros con políticas de privacidad ajenas que podrás aceptar o no cuando accedas a ellos. Al hacer clic en el botón Aceptar, acepta el uso de estas tecnologías y el procesamiento de tus datos para estos propósitos. Més informació
Privacidad