És un dels “fets curiosos” més repetits avui dia sobre el món romà: que les dones de l’elit compraven la suor dels gladiadors com a afrodisíac. Ho trobem en llistes virals, llibres de divulgació, programes de televisió i fins i tot en visites guiades a Pompeia. Però, ¿què hi ha de cert en aquesta afirmació tan sorprenent?
La resposta, segons la recerca de Maxwell Paule (Earlham College), és rotundament clara: no hi ha cap prova antiga que els romans recollissin o compressin suor de gladiador, i molt menys que la consideressin un afrodisíac. El mite és modern i no apareix en cap font clàssica.
D’on surt, doncs, aquesta idea?
El mite és una fusió poc acurada de tres fets que, si es presenten junts i sense context, poden fer pensar en una pràctica que mai no va existir:
Els atletes grecs es cobrien d’oli abans d’entrenar-se i després es rascaven la pell amb una estrígil.
La barreja d’oli, suor i brutícia —el gloios o rhypos— es recollia i es venia amb finalitats medicinals, no eròtiques.Els gladiadors gaudien d’una fama i d’un atractiu sexual enormes.
Textos i inscripcions els retraten com a objecte de desig, especialment per part de dones de classe alta.Els recipients decorats amb gladiadors eren populars a l’Imperi romà.
Alguns d’aquests petits pots podien contenir perfums o ungüents.
Aquests tres elements són reals. Però unir-los de manera acrítica és el que genera la fantasia moderna.
El que ens diuen realment les fonts antigues
Quan examinem el que diuen realment Plini, Galè, Dioscòrides o els textos epigràfics, la imatge és molt diferent:
Plini qualifica la recol·lecció de gloios com una pràctica repugnant i pròpia dels grecs, no dels romans.
Cap autor antic parla de recollir o vendre gloios de gladiadors.
Cap ús conegut del gloios és afrodisíac: només el trobem en remeis mèdics (inflamacions, lesions, afeccions ginecològiques).
Quan les fonts esmenten fluids gladiatoris, parlen de sang, no de suor, i en contextos medico-màgics o terapèutics (tractament de l’epilèpsia o rituals de purificació discutibles).
Fins i tot els casos que semblen més “picants”, com el relat de Faustina banyada en sang de gladiador, no tenen res a veure amb afrodisíacs, sinó amb rituals simbòlics o llegendes morals.
Si és fals, per què és tan popular?
Perquè és un bon relat: evoca erotisme, exotisme, morbositat i un contacte físic prohibitiu amb cossos forts i desitjats. A més, emergeix en un moment específic.
La investigació mostra que el mite no apareix abans dels anys 2000. Tot apunta a:
Una interpretació massa lliure d’un text de l’historiador R. J. Forbes (1965), que va barrejar atletes i gladiadors.
La difusió massiva posterior al film Gladiator (2000).
Un article de Sports Illustrated (2001), que per primera vegada afirma que la suor dels gladiadors s’emprava com a afrodisíac.
Conclusió: un mite modern amb aroma antic
El mite de la suor afrodisíaca és un exemple perfecte de com funcionen les pseudo-veritats històriques: parteixen d’un nucli real, el deformen, hi afegeixen imaginació i el vesteixen amb una aparença de versemblança. Però la història antiga, si la llegim amb atenció, és molt més complexa —i sovint molt més interessant— que les simplificacions virals.
A l’antiguitat no hi ha cap prova que la suor dels gladiadors fos recollida, venuda o usada com a afrodisíac.
És una creació contemporània, hereva de la fascinació moderna pels gladiadors i d’unes poques lectures mal enteses.