Noves anàlisis confirmen que l’erupció del Vesuvi que va destruir Pompeia va tenir lloc realment el 24 d’agost de l’any 79.
Durant dècades, arqueòlegs i filòlegs van debatre si la tragèdia de Pompeia havia ocorregut en ple estiu o bé ja entrat la tardor romana. Però un congrés internacional acaba de tancar la discussió: la lectura original de Plini el Jove era correcta. Les proves que suggerien octubre o novembre queden ara reduïdes a errors medievals i a males interpretacions modernes.
Durant anys, la reconstrucció de l’erupció del Vesuvi es va basar en un testimoni excepcional: Plini el Jove. Les seves cartes a l’historiador Tàcit, escrites dècades després de la tragèdia, esmenten explícitament nonum kalendas septembres, el 24 d’agost. Aquella lectura, gairebé ritual en la historiografia romana, es considerava sòlida fins que el propi registre arqueològic va començar a sembrar dubtes.
Les fruites carbonitzades de tardor, els grafits aparentment escrits després de l’estiu o les peces de llana trobades en víctimes semblaven contradir la versió de Plini. A poc a poc, va sorgir un corrent que proposava setembre, octubre i fins i tot novembre com a dates alternatives. L’erupció que havia congelat Pompeia en un instant perfecte es convertia, de sobte, en un trencaclosques cronològic.
El mes passat, a Boscoreale —a pocs quilòmetres de Pompeia—, filòlegs, arqueòlegs, geòlegs i especialistes en paleoclima es van reunir per a una tasca aparentment senzilla: tornar a l’origen del debat. El que van trobar va ser un embolic d’errors acumulats al llarg de segles.
Els manuscrits medievals van transmetre l’obra de Plini amb modificacions i confusions introduïdes per copistes que no dominaven el sistema romà de datació. Algunes edicions impreses del segle XV van amplificar aquelles distorsions. Així va sorgir la idea d’una tardor avançada.
Però quan els experts van revisar els còdexs més fiables, les coincidències van ser contundents: la lectura original continua essent el 24 d’agost. L’arqueòloga Helga Di Giuseppe ho va resumir amb un argument difícil de rebatre: “És molt improbable que Plini el Jove s’equivoqués i, en qualsevol cas, ningú no ho ha pogut demostrar”.
Les fruites tardorals que durant anys havien servit com a munició per a la hipòtesi d’octubre van resultar no ser concloents. Les condicions de conservació a Pompeia poden alterar l’aparença o l’estacionalitat aparent dels aliments carbonitzats.
El cèlebre grafit fet amb carbó, que semblava datar-se a l’octubre, tampoc no resisteix un anàlisi precís: podria haver estat escrit setmanes abans de l’erupció, i la seva datació depèn del context estratigràfic, no només del propi grafit.
Fins i tot els vestits de llana citats en estudis recents han estat reavaluats. La tardor romana del segle I no coincideix amb l’actual. Les oscil·lacions orbitals i la percepció climàtica de l’època feien que l’“estació freda” pogués començar a l’agost o estendre’s fins al novembre. Un detall que desplaça el debat lluny del meteorològic i l’acosta al textual i estratigràfic.