Política Pompeiana

Baralles electorals a Pompeia i l’afer de Iulius Polybius

A les ciutats de la Itàlia romana, les eleccions eren el moment més important de la participació d’un ciutadà en la vida pública, encara que aquest moment de vida democràtica es desenvolupava dins d’un context polític i social que seria imprudent —o, com a mínim, agosarat— definir com a democràtic.

Gràcies a Pompeia, tenim informació molt detallada sobre aquestes eleccions. Les eleccions administratives tenien lloc un cop l’any i permetien que un nombre molt reduït de pompeians —homes lliures, emancipats i ciutadans— elegissin directament el poder executiu, compost per dos magistrats suprems (duumviri iuri dicundo), figures equivalents als nostres alcaldes però que, alhora, actuaven com a jutges de dret civil, i dos aediles, comparables als regidors municipals.

Els votants es dividien en cinc districtes, i per guanyar, els candidats havien d’imposar-se en la majoria d’aquests. Això implicava tenir una base electoral ben distribuïda per tot el territori, cosa que sovint s’aconseguia mitjançant aliances entre dos candidats.

Al març, el Consell Municipal (Ordo Decurionum), format per antics magistrats que mantenien el càrrec de per vida, triava els candidats admesos a la competició electoral entre aquells que havien expressat el desig de presentar-se. Abans de ser admesos, es verificava que complissin els requisits necessaris.

Un cop feta aquesta selecció, començava la veritable campanya electoral, que podia esdevenir molt dura i afectar la vida de tota la població.

Quan l’elecció acabava, durant tot l’any de mandat, els candidats elegits havien de pagar de la seva butxaca els sous dels seus col·laboradors i ajudants, i finançar una obra pública o bé oferir jocs públics. Era un compromís econòmic important, que explica per què els ciutadans animaven certes persones a presentar-se. La recompensa per aquest esforç era el dret de formar part de l’elit de la ciutat per a la resta de la vida.

El gran nombre de cartells electorals trobats a Pompeia ens mostra fins a quin punt aquestes campanyes podien ser apassionants.

Aquests cartells solien indicar el nom del candidat i el càrrec al qual aspirava, seguit d’una recomanació de vot (oro vos faciatis) i del nom dels rogatores —els qui donaven suport al candidat. Es col·locaven en punts estratègics de la ciutat: als principals carrers, a les façanes de les cases i a les seus dels gremis. Demostren com les lluites electorals afectaven la vida de tots els pompeians.

Naturalment, el suport més buscat era el dels “grans electors”, que podien manipular molts vots —com els dels gremis— en un joc d’intercanvi de favors i aliances teixides durant anys. No era estrany veure cartells amb missatges personals, com els trobats davant la casa de Trebius Valens: “Oh Valens, fes que Popidius Ampliatus, fill de Lucius, sigui elegit edil. Ell, al seu torn, et donarà suport a tu”; o un altre que deia: “Trebius, afanya’t a fer que Ampliatus sigui elegit edil.”

Expressions com fac qui te fecit (“fes que sigui elegit aquell que et va fer elegit a tu”) reconeixien públicament aquests intercanvis de favors, i també hi havia promeses de futur: fac et ille te faciet (“fes-lo elegit i ell et farà elegit després”).

A vegades, fins i tot pompeians humils, sense dret de vot, mostraven públicament el seu suport a un candidat mitjançant cartells, animant els altres a votar-lo. Els vicini (veïns) tenien també un paper rellevant, promovent els candidats del seu barri.

En alguns casos, dins d’un mateix barri apareixien cartells de contra-propaganda contra determinats candidats, com al districte dels forenses (els habitants del centre), que, per guanyar vots per a Cerrinius Vatia, feien aliances amb grups com els dormientes (mandrosos), furunculi (lladres de poca muntanya), seribibi (bebedors nocturns) o sicari (assassins a sou). En altres zones també hi apareixen els drapetae (esclaus fugitius). Tot plegat eren burles per desacreditar els adversaris polítics.